La incomprensible bogeria de les oques del Parc Nou
Ja feia anys que es detectava un comportament estrany en tres darreres generacions d'oques que sempre hi havia al parc. Les oques estaven totalment acostumades a les persones i habitualment no tenien comportaments agressius, però, encara que ningú s'explicava per què, resulta que quan veien un nen petit, sobretot si era rosset i si els hi parlava, li responien i es mostraven tranquil·les sempre que anés amb la mare o altres persones del sexe femení, però foragitaven amb fúria qualsevol pare o home que s'hi acostés. Si no hi havia cap nen, no atacaven a cap home. S'havien fet molts estudis, molts experiments per entendre aquest estrany comportament, que inexplicablement s'anava transmetent d'una generació a l'altra.
Cap científic ni cap entès en comportament animal no sabia trobar l'explicació. Només hi havia una família que sospitava quina era la raó. Mai no es van atrevir a explicar-la públicament.
Un conte que remet a un altre compte! A mi també em sona això que les oques si s'enfaden són perilloses. Ara ja sé el per què. I no me l'hauria imaginat mai! Però ja sabem que hi ha experiències que marquen. Per cert, al teu home també el va marcar? M'agraden molt aquestes oques que has pintat! Ja les veig empaitant algú!
ResponEliminaEl meu home procurarà, per sempre més, no fer enfadar cap oca, t'ho puc assegurar.
EliminaGràcies, Teresa!
Una abraçada.
El títol em recorda La insostenible lleugeresa del ser.
ResponEliminaNo hi havia pensat...
EliminaAquestes oques s'assemblen a un lloro que vam tenir a casa. Cada cop que se li apropava el meu marit, s'enfadava i li mostrava el bec. ;-)
ResponEliminaQuè macos aquests dibuixos, nina!
Aferradetes, preciosa.
Alguna cosa devia saber el lloro que ho justificava...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes bonica.
Es cierto que algunos tienen malas pulgas .
ResponEliminaBesos.
T'ho puc assegurar!
EliminaUna abraçada.
Alguns de nosaltres vam aprendre bé "L'oca d'en Roca" (Brassens/ Espinàs). Més perquè Roca era Vicenç, i ara els fills són Roca, però sense oca. Les oques són bones vigilants ja des de temps antics. Cuac, Cuac... Bon dibuix, Carme, una abraçada.
ResponEliminaRecordo l'oca de Brassens "La cane de Jeanne" i la de l'Espinàs. Aquella, pobreta, ja no tenia mal geni ni res... Però segur que en vida devia ser, també, bona vigilant.
EliminaMoltes gràcies,Olga.
Una abraçada,
Basant-me en l'axioma indiscutible que proclama que "la natura és sàvia", m'atreveixo a afirmar que el comportament de les oques pot ser inexplicable científicament, però segur que té una causa fonamentada (per molt que aquella família intenti amagar-la). :-DD
ResponEliminaM'ha agradat aquest repicó que has fet a partir de l'anècdota de l'altre dia. Ben trobat!!
Bon diumenge. Abraçades!
Fer el dibuix d'aquella foto que no era meva (contrariament a tota la resta que sí que ho són) em va temptar i amb el dibuix em va sembar que hi aniria bé un repicó.
EliminaCelebro que t'hagi agradat, Mc!
Bona setmana.
Una abraçada!
Uns cosins empordanesos durant un temps van tenir un ramat d'oques pasturant per fora el seu mas, que és als afores del poble. M'asseguraven que la seva vigilància era més segura que la dels gossos, ja que a un gos (si no està ensinistrat especialment) el pots enredar i fer callar amb un tros de carn, cosa que no es pot fer amb un ramat d'oques, que si estan enfadades, pessiguen molt fort.
ResponEliminaA més, afegia, els romans ja ho sabien i les tenien per defensar els seus campaments. Si s'acostava algú de seguida era delatat.
Una vegada a Sant Julià de Cabrera, un cop aparcat el cotxe, buscàvem el camí de pujada i un ramat d'oques amenaçants ens va mantenir en tot moment allunyats de la casa. Per sort el camí ens el van deixar lliure d'amenaces.
EliminaNo sabia pas això dels romans, gràcies, avui ja he après una cosa nova.
Això dels romans m'ho van explicar oralment. La veritat es que no ho puc assegurar si, històricament, era així.
EliminaHo preguntaré, tinc una amiga que en sap molt de romans. Ja t'ho diré.
Elimina