Porta a Engordany

M'encanto davant de les pedres velles i de la porta que ja no s'obre.  Recordo tota l'estona la mare passant per aquests carrers que eren el seu domini quotidià:  hi tenia totes les botigues necessàries i ella anava a comprar cada dia. Ara, d'aquelles botigues ja no en queda cap  i no és ni una manera de dir  ni una frase feta, és exactament així: no en queda cap ni una. Ni La Confiamça, que tant podia ser ferreteria com merceria, ni el forn, ni la carnisseria, ni la botiga de la Montserrat de queviures, fruites i verdures.  

De cases velles, aquí i allà, encara se'n veuen i se'n reconeixen, poques, però ben abandonades.  La majoria són noves o molt reformades, i això està bé. L'hotel també ben renovat,  la plaça on aparcàvem, ara Parquing de pagament. Les fonts d'aigua calenta i freda tocant al pont, ja no ragen i han posat unes aixetes "decoratives" immenses que ragen aigua damunt del riu. 

De petits canvis,  aquí i allà,  ara una cosa, ara l'altra, al cap dels anys,  Engordany, porta el mateix nom, però només el nom és el mateix, la resta tot és diferent.  A Engordany i arreu.