Iris groc
Jo era el groc.
L'esclat de llum, infant.
La vida, línia
que constreny i limita.
Però el groc reviu, arreu.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
M'agrada molt com defineixes la vida.
ResponEliminaAferradetes, nina.
M'alegro molt que t'agradi… les coincidències també són el groc…
EliminaAferradetes, preciosa!
Amb un esclat de llum, ha desaparegut el meu comentari.🤔
ResponEliminaMés aferradetes, Carme.
Rescatats ambdós comentaris…
EliminaAferradetes de rescat
M'agrada moltíssim, m'hi projecto com si fos escrit per a mi! La pintura és preciosa.
ResponEliminaVaig pensar en tu, quan el vaig tenir acabat! Una abraçada, Helena.
EliminaM´has fet vindre al cap els lliris grocs de les marjals, que marquen una línia (de llum) entre l'aigua i la terra, com si no acabaren de decidir-se per cap de les dues....
ResponEliminaQue poètic! Gràcies Pep!
EliminaPreciós l'iris groc, també n'hi ha de liles , oi? DE fet el groc i el lila convinen molt...El groc reviu però la vida de vegades també!!!
ResponEliminaPetonets, Carme.
Els blaus o liles potser són més corrents i tot.
EliminaPetonets M Roser
Els grocs sempre retornen. També els octubres.
ResponEliminaAls comentaris brossa, no sé quina mania els ha agafat tot de cop de llençar els comentaris. Sort que es poden rescatar.
EliminaHay quien dice que el amarillo da mal fario, pero lo cierto es que huelen muy bien y por aquí hay muchos.
ResponEliminaSalud
Són molt bonics! Gràcies, Erik.
EliminaJo havia deixat un comentari que es deu haver perdut per les xarxes...
ResponEliminaEl groc sempre torna. I els octubres també
Que no ens falli cap de les dues coses
Elimina