Relats conjunts de maig: Destrucció
Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction
No cal que fugiu, homes i dones,
no cal que allargueu l'agonia.
No hi ha enlloc on pugueu anar
i la destrucció és absoluta.
Sabíem que un dia passaria,
i aquest dia ja és arribat.
La capacitat de destrucció dels homes,
ha acabat amb els animals, amb les plantes
i amb el planeta sencer, inclosa la pròpia humanitat.
No fugiu, accepteu la derrota i la mort.
Ara sí, ja podem dir que per fi,
ja no destruirem res més
perquè ja no queda res per destruir.
Tant de bo alguns s'adonessin que, efectivament, no hi ha lloc on fugir potser així s'aturaria aquesta destrucció sense sentit a la que sembla que estem abocats.
ResponEliminaM'ha semblat un text colpidor i molt ben escrit. Felicitats!!
Sí, Mc! És que de Terra només en tenim una i realment no hi haurà lloc on fugir.
EliminaGràcies, Mc, amb aquesta imatge no m'he sabut apartar d'aquesta idea de destrucció.
No crec que en siguin conscients... ja veus, una pandèmia i tot torna a ser com abans, malgrat totes les promeses fetes i les bones intencions.
ResponEliminaAquest més no faré cap relat, m'escarrufa la imatge.
Aferradetes assenyades, nina.
Si amb segles i mil·lenis de guerrejar i de destruir no hem après res, vol dir que jo no tenim solució com a humanitat.
EliminaNo aprenem.
Aferradetes dolces, bonica!
Sembla que no pugui ser, que no pugui ser així la humanitat.
ResponEliminaDes d'un punt de vista de persones "normals" que només demanem viure tranquils i en pau, no s'entén gens que hi hagi tantes ganes de poder, de possessió i de maldat i que això passi per sobre de tot. No, no s'entén.
EliminaEs que hay demasiado tonto suelto.
ResponEliminaSalud
Sí, el món està ple de ximples…
EliminaSalut, Erik.
Esperem que entre les teves habilitats, que són moltes i bones, no tinguis el do de la profecia!
ResponEliminaEsperem...
EliminaQuan anàvem a col·legi ja es deia que el món s'acabaria amb foc, perquè amb aigua ja s'havia acabat una vegada. La bomba atòmica semblava donar-nos la raó. I ara encara... temem que sigui possible. I per rematar-ho, les pandèmies diverses... No ens podrem amagar, ja tens raó, ja.
ResponEliminaUna abraçada.
Només és un relat, però aquesta imatge m'ha inspirat això, perquè sembla que anem cap a aquest camí. Jo també recordo això que em dius quan ens deien que el món acabaria amb foc. Com diu en Xavier, esperem que no sigui cap profecia.
EliminaUna abraçada, Olga!
realment és tràgic, tanta intel·ligència, tants avenços per acabar sempre amb destrucció... no vull perdre l'esperança de que podem arribar a un temps més assenyat...
ResponEliminauna abraçada
Potser no perdre l'esperança, no és només un dret que tenim, sinó fins i tot una obligació. Perquè només dels projectes sans i assenyats i valents i pacífics, poden sortir-ne realitats que en siguin. Gràcies, Maria, per no perdre l'esperança.
EliminaUna abraçada.
Potser arribarà un dia, en que les teves paraules siguin profecia !..... no voldria jo, ser-hi present !!
ResponEliminaSalut ;)
Espero no ser profeta en aquest cas… i jo tampoc voldria ser-hi.
ResponEliminaAl pas que anem el teu text podria ser ben bé una realitat... tant debò no sigui així, però hi ha dies, hi ha moments, en què no hi ha gaire esperança.
ResponEliminaConsumir i consumir, contaminar, destrossar... molt trist tot plegat.
Soc la Núria Lorente.
La natura és molt potent, quan es cansi de nosaltres, se'ns treurà de sobre amb un no res… espero no ser-hi.
EliminaUna abraçada, Núria!
Ui , vols dir que no tens un dia una mica pessimista??? Jo no penso pas que malgrat els estralls que han fet les guerres tot estigui perdut i sí, encara hi ha molts llocs per amagar-se ( massa optimista! ).
ResponEliminaBon vespre, Carme.
És un relat i representa la destrucció total, quan ja no hi ha cap lloc on fugir. No pretenia pas descriure la situació actual.
EliminaBona setmana, M Roser!
Si el dolor fos una capa,
ResponEliminano em veuríeu res del cos.
Si la por fos una pantalla,
crec que res quedaria
al descobert davant nostre.
Però si l’esperança
fos una escletxa,
hi hauria un camí
per poder veure
més allà de la por.
Venen los homes carregats
d’odi a fer tot el mal
que volguessin.
Volen fer de la mort
el camí de destrucció,
de trencament,
de l’oblit.
Tot i el dolor,
la por i l’esperança,
crec que s’ha de plantar tothom
amb els peus ferms al terra
i esperar com aguantar
el tsunami trencadís
que se’ns ve al damunt.
La rendició ja ens fa morts,
plantar cara, potser també,
però cap la possibilitat,
que algú quedi per contar
la nostra lluita desesperada.