Relats conjunts de maig: Destrucció

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

No cal que fugiu, homes i dones,
no cal que allargueu l'agonia.
No hi ha enlloc on pugueu anar
i la destrucció és absoluta.
Sabíem que un dia passaria,
i aquest dia ja és arribat.

La capacitat de destrucció dels homes,
ha acabat amb els animals, amb les plantes
i amb el planeta sencer, inclosa la pròpia humanitat.
No fugiu,  accepteu la derrota i la mort.

Ara sí,  ja podem dir que per fi,
ja no destruirem res més
perquè ja no queda res per destruir. 

Comentaris

  1. Tant de bo alguns s'adonessin que, efectivament, no hi ha lloc on fugir potser així s'aturaria aquesta destrucció sense sentit a la que sembla que estem abocats.

    M'ha semblat un text colpidor i molt ben escrit. Felicitats!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Mc! És que de Terra només en tenim una i realment no hi haurà lloc on fugir.

      Gràcies, Mc, amb aquesta imatge no m'he sabut apartar d'aquesta idea de destrucció.

      Elimina
  2. No crec que en siguin conscients... ja veus, una pandèmia i tot torna a ser com abans, malgrat totes les promeses fetes i les bones intencions.

    Aquest més no faré cap relat, m'escarrufa la imatge.

    Aferradetes assenyades, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si amb segles i mil·lenis de guerrejar i de destruir no hem après res, vol dir que jo no tenim solució com a humanitat.
      No aprenem.

      Aferradetes dolces, bonica!

      Elimina
  3. Sembla que no pugui ser, que no pugui ser així la humanitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des d'un punt de vista de persones "normals" que només demanem viure tranquils i en pau, no s'entén gens que hi hagi tantes ganes de poder, de possessió i de maldat i que això passi per sobre de tot. No, no s'entén.

      Elimina
  4. Es que hay demasiado tonto suelto.

    Salud

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el món està ple de ximples…
      Salut, Erik.

      Elimina
  5. Esperem que entre les teves habilitats, que són moltes i bones, no tinguis el do de la profecia!

    ResponElimina
  6. Quan anàvem a col·legi ja es deia que el món s'acabaria amb foc, perquè amb aigua ja s'havia acabat una vegada. La bomba atòmica semblava donar-nos la raó. I ara encara... temem que sigui possible. I per rematar-ho, les pandèmies diverses... No ens podrem amagar, ja tens raó, ja.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només és un relat, però aquesta imatge m'ha inspirat això, perquè sembla que anem cap a aquest camí. Jo també recordo això que em dius quan ens deien que el món acabaria amb foc. Com diu en Xavier, esperem que no sigui cap profecia.
      Una abraçada, Olga!

      Elimina
  7. realment és tràgic, tanta intel·ligència, tants avenços per acabar sempre amb destrucció... no vull perdre l'esperança de que podem arribar a un temps més assenyat...
    una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no perdre l'esperança, no és només un dret que tenim, sinó fins i tot una obligació. Perquè només dels projectes sans i assenyats i valents i pacífics, poden sortir-ne realitats que en siguin. Gràcies, Maria, per no perdre l'esperança.

      Una abraçada.

      Elimina
  8. Potser arribarà un dia, en que les teves paraules siguin profecia !..... no voldria jo, ser-hi present !!
    Salut ;)

    ResponElimina
  9. Espero no ser profeta en aquest cas… i jo tampoc voldria ser-hi.

    ResponElimina
  10. Al pas que anem el teu text podria ser ben bé una realitat... tant debò no sigui així, però hi ha dies, hi ha moments, en què no hi ha gaire esperança.
    Consumir i consumir, contaminar, destrossar... molt trist tot plegat.

    Soc la Núria Lorente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La natura és molt potent, quan es cansi de nosaltres, se'ns treurà de sobre amb un no res… espero no ser-hi.

      Una abraçada, Núria!

      Elimina
  11. Ui , vols dir que no tens un dia una mica pessimista??? Jo no penso pas que malgrat els estralls que han fet les guerres tot estigui perdut i sí, encara hi ha molts llocs per amagar-se ( massa optimista! ).
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un relat i representa la destrucció total, quan ja no hi ha cap lloc on fugir. No pretenia pas descriure la situació actual.

      Bona setmana, M Roser!

      Elimina
  12. Si el dolor fos una capa,
    no em veuríeu res del cos.
    Si la por fos una pantalla,
    crec que res quedaria
    al descobert davant nostre.
    Però si l’esperança
    fos una escletxa,
    hi hauria un camí
    per poder veure
    més allà de la por.
    Venen los homes carregats
    d’odi a fer tot el mal
    que volguessin.
    Volen fer de la mort
    el camí de destrucció,
    de trencament,
    de l’oblit.
    Tot i el dolor,
    la por i l’esperança,
    crec que s’ha de plantar tothom
    amb els peus ferms al terra
    i esperar com aguantar
    el tsunami trencadís
    que se’ns ve al damunt.
    La rendició ja ens fa morts,
    plantar cara, potser també,
    però cap la possibilitat,
    que algú quedi per contar
    la nostra lluita desesperada.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars