Persones humanes
Estrafem la vida
fin a límits que costen d'imaginar.
Capgirem les paraules
per fer-los dir allò que mai abans no havien volgut dir.
Som cada cop més indiferents i impermeables
a les formes reals que té el món.
Què ens queda, en comú?
quan ja no podem creure res
ni del que ens diuen, ni del que fan.
Només ens queda l'abús de poder
i el seu profit per a tots aquells que saben obtenir-lo.
Sembla impossible que als poderosos, siguin de l'àmbit que siguin) gaudeixin tant en el seu profit sense importar-los un rave tot el mal que fan als indefensos.
ResponEliminaSí, sembla impossible, però la realitat és que fan molt de mal i el pitjor de tot que es creuen en el dret de der-ho: de fer i desfer i de decidir peti qui peti i matin a qui matin.
EliminaAquests dies estic llegint una novel·la ("Distòcia" de Pilar Codony) que no va d'això que parles en el teu poema, però si t'ho comento és perquè planteja, d'una manera que me l'està fent molt interessant, la dualitat humanitat-bestialitat. En un dels capítols, la protagonista afirma que les persones no hem perdut l'animalitat, simplement l'hem sabut contrarestar amb la raó i això és el que ens ha permès viure en societat.
ResponEliminaEl que està passant, afegeixo jo lligant-ho amb el teu post, és que ara estem tornant enrere. Cada vegada s'està perdent més aquesta capacitat de raonar per saber viure en societat i està sent substituïda per l'egoisme més primari que ens fa deixar de ser humans. El món on ens està tocant viure cada cop s'assembla més a una jungla on impera la llei del més fort... i així ens va.
Estic totalment d'acord en aquesta idea que dius de "tornar enrere". A la humanitat li ha costat segles de raonar, molts pensadors, molts filòsofs, moltes persones de tota mena, molts lluitadors per bé comú, també, han mirat de de millorar aquesta animalitat, de mirar de disminuir molt lentament la crueltat, l'abús, l'assassinat, els crims, la violència, però quan encara faltava molt per arribar on caldria, va i comencem a recular en tot. És ben desanimador. Tant que s'ha lluitat per aconseguir coses bones i s'ho carreguen sense pensar-s'hi gens.
EliminaPenso que els avenços mai no són linials del tot, sempre fan pujades i baixades i que una baixada no vol dir que no es recuperi després i que no arribem a un punt millor... però de moment, no ho sembla pas.
De vegades penso de què ens han servit tots els anys, totes les lluites i tantes il·lusions?... de res serveix que aixequem la veu, quan cada cop ens fem més petits i més emmudits davant del poder d'uns quants, als que no els importem res.
ResponEliminaAferradetes, nina.
A vegades sembla que res no serveixi de res, jo també ho penso, però hem decontinuar lluitant per que volem, sinó, ho acabarem perdent tot.
EliminaAferradetes, bonica.
Quan no podem creure en res sempre hi haurà paraules que ens arriben al cor i aquestes seran les que ens creurem...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Les bones paraules ens consolen, però no ens resolen res. Tenir raó, tampoc no resol res. Només el poder fa i desfà. I ens protegim com podem, però podem poc.
EliminaBon vespre, M Roser.
Les persones humanes del títol ho diu tot, de la injustícia que els fan.
ResponEliminaJa em costa escoltar què diuen els que tenen veu pels mitjans. Ja no els vull sentir més. Però les injustícies queden i els que les pateixen, tenen la vida ja perduda o ben destrossada...
Elimina