Lletres i fils #14:


M'aturo davant del roser 
i les roses que es badaven
encara fan bona olor
encara són ben vermelles.
Si encara parlen silencis
no ho sé entendre de seguida.
Però les miro i les escolto
i em diuen tu i jo som vida.

No les cullo...  les admiro
i  me n'emporto només
els pètals caiguts de la més vella.
Un perfum a les mans
que no se'm vessa.

Comentaris

  1. Passa la vida, i els pètals que guardem dins d'un llibre encara serven, gairebé imperceptiblement, la fragància de la llunyania.

    ResponElimina
  2. Tampoc m'agrada tallar les flors i és una bona opció endur-se'n els pètals caiguts.

    Ben resolt amb aquest bonic poema.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  3. Te n'emportes un molt bon record, alguns pètals i la seva olor, que perduraran en tu.
    I la seva imatge, i també els seus silencis que a vegades ens transmeten molt.

    Moltes gràcies, Carme, m'agrada el teu poema, me l'emporto.
    Una abraçada plena de vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, sí! Hi ha coses que peduren molt.

      Moltes gràcies a tu per venir-lo a buscar... encara no t'havia ni avisat.
      Una abraçada, Núria!

      Elimina
  4. La Roser s'atura devant del roser i es mira les roses!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
  5. Un bon pensament !, viure i deixar viure, només gaudint del que ens donem uns als altres sense tenir que arrabassar-ho.
    M'agrada la teva aportació , bona setmana :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si deixéssim d'arrabassar-nos les coses els uns als altres, tot canviaria.
      Moltes gràcies, Artur!

      Elimina
  6. Millor no collir-les! Però per Sant Jordi és maco que te'n regalin...
    Te n'has sortit molt bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, com que les de Sant Jordi no les cullo jo, i ja les trobo collides, ja m' agrada. A més a més tenen un sentit especial.

      Elimina
  7. M’aturo davant el roser,
    bord i assilvestrat,
    rosegat per erugues
    i niu de puó.
    M’aturo davant el roser,
    trist i solitari,
    esquelet vivent
    d’altres moments de joia.
    M’aturo davant el roser,
    i veig el ventre inflat
    de la resta seca
    d’una vella flor.
    M’aturo davant el roser,
    l’acarono i es venja
    de la impertinència,
    un renec,
    un dit xuclat,
    gust de sang regalimant.
    M’aturo davant el roser,
    i el veig valent en la derrota,
    ferm en la soledat,
    viu en la sequera.
    M’aturo davant el roser,
    i covard segueixo el camí,
    mirant de reüll l’agressor
    que m’ha alliçonat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars