LLetres i fils #9


Un dia em van explicar que "qui cultiva un hort, és feliç tota la vida".  No us ho puc ni confirmar ni desmentir. Desgràciadament, les coses són com són i jo no he cultivat mai cap hort. 

Rumiant-ho bé, això de la felicitat és molt llaminer,  ja ho sabeu  i vaig pensar que potser mai no és tard per a començar i així m'asseguro la felicitat del que em resta de vida. Com que jo no tenia ni la més remota idea de com començar ni de com posar-m'hi, vaig buscar on podia informar-me i vaig trobar l'Associació "L'hort de la vostra vida".  Em vaig adonar que era justament el que jo necessitava. El que jo volia fer, era precisament fer l'hort de la meva vida, de la resta de la meva vida. I de seguida em vaig comprar una d'aquelles taules, que serveixen per fer un hort a la terrassa i em vaig fer sòcia de "L'Hort de la vostra vida".

I jo que soc impacient de mena i m'agraden molt els tomàquets i les pastanagues,  ja els hauria volgut plantar de seguida. Però resulta que aquells iaios tan simpàtics que vaig trobar a l'associació, i que en sabien un niu de cultivar horts, em van dir que res de res, que en aquell hortet urbà tan esquifit no podia pas plantar tomaqueres, que millor  que plantés raves i enciams.  I que també havia d'esperar que fos l'època de l'any adequada per a cada cosa.  I que els tomàquets són d'estiu i ara a la tardor no era qüestió de plantar-los. Ells hi posaven molt bona voluntat en explicar-m'ho, però jo ja estava delerosa d'arribar a casa. I quan vaig arribar-hi, vaig  baixar la meva taula d'hort urbà nou de trinca, al carrer amb un rètol: "Si algú el vol, ja el pot agafar, jo ja buscaré la felicitat per una altra banda.  Deixem que cultivin els que en saben."

Vaig pujar a casa,  vaig fer un bon foquet a la llar de foc i vaig agafar un llibre de Murakami i un trosset de xocolata... voleu més felicitat que aquesta?

L'endemà a les 7 del matí,  ja no hi era. Algú se l'havia emportat. I els que parlaven de la felicitat que donen els horts, es veu que tenien molta raó perquè
vet aquí, com un sol hort, que encara no s'havia cultivat mai, va fer feliç a dues persones en un mateix dia. 

Comentaris

  1. Aii, què impacient !!.... Cultivar un hort en requereix molta de paciència.... no em començat gaire bé ! hehehe , però a la vida es poden cultivar moltes coses més , a part de l´hort, com poden ser les amistats, els amors i la lectura, com no !!. :)
    Bon relat , Carme !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, i ella mateixa ja ho veia queno coençava gens bé, per això ja no va ni començar... He, he, he...

      Gràcies, Artur!!!

      Elimina
  2. Quines presses!, això va ser un vist i no vist. Almenys va "ser feliç" unes quantes hores, de la felicitat que dóna un hort, que hi ha moltes maneres de ser feliç i només cal trobar-les.
    Molt ben trobat!

    Aferradetes, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vist i no vist, Paula, jo crec que quan va veure que s'estava equivocant, es va adonar que calia rectificar com més aviat millor.

      I sí que va ser feliç: projectant, ènsant, buscant, anticipant les alegries de l'hort i desfent-se d'ell també i retornant a les seves coses preferides.

      Tenia escrita aquesta segona participació quan vaig llegir la teva. Després d'haver-te llegit, vaig afegir una frase a la meva petita història: "Deixem que cultivin els que en saben"

      Elimina
  3. Realment te n'has sortit molt bé! És molt original aquesta història. Cadascú és sempre cadascú, i tothom sap quin és el seu pa de cada dia, o les seves verdures de cada dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a vegades ens forcem a fer coses que no caldria. Cadascú a la seva manera!

      Elimina
  4. Aquestes 3 paraules t'han donat per 2 escrits. La felicitat també s'ha de cultivar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que tres paraules poden donar per a molt, fins i tot si m'hi posés, per a tres escrits... he, he, he...

      Tens raó i la felicitat no té temporades, la pots cultivar sempre, cada dia...

      Elimina
  5. De seguida es va adonar que això de l'hort no era el que es pensava i que no feia per ella, en aquest cas és la millor decisió doncs, per què esperar si ja saps que no és el que vols?
    Aquesta història m'arriba precisament en un moment en què he provat una cosa (que no té res a veure amb horts, hehe) i he vist que no era per a mi, potser no he tingut prou paciència tampoc, però ja he vist que no és el que vull i ho he deixat estar.
    I és que cadascú té les seves aficions que el fan feliç.
    Moltes gràcies per la teva nova participació, me l'emporto cap als meus camins...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada que expliquis aquesta teva decisió ràpida. La meva protagonista ha actuat, d'una manera impulsiva, però amb la qual em sento identificada, encara que jo no soc gaire impulsiva. No cal forçar les coses, cadascú troba la felicitat en coses diferents.

      Elimina
  6. Quan el pare ja feia de mestre, els veïns li van donar un tros de terra perquè fes un hort, tota la família i vam col·laborar i més que un hort semblava un jardí, tothom que hi passava s'aturava a contemplar-lo...Ma germana i jo que érem jovenetes el plantàvem rengleres de flors...
    Era molt relaxant!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hagués estat dels que m'aturava a mirar-lo. Sempre me'ls miro. M'encanten els horts, potser més que els jardins. I si hi ha flors combinades, encara més.

      M'alegro molt que t'agradés, de fer hort. Jo no ho he provat mai, però a mi em sembla molta feina. Tant que m'agraden, però no sé pas si m'hi veuria amb cor.

      Bona semana, M Roser!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars