Coses de la Joana o ja soc una iaia, iaia, iaia…


Sempre em sap greu no deixar escrites les paraules dels nens que després, se'ns obliden.  Ara, la Joana té dos anys i quasi mig i ja se me n'han perdut moltíssimes. Avui, que ha tornat a casa, després de tres dies a l'hospital (per una bronquitis que la deixava baixa d'oxigen) n'escriuré unes quantes que ara recordo.  Ja faré memòria. 

1.- Un dia, aquest estiu,  dinàvem a casa, nosaltres (els avis)  i ella. I mentre jo tallava la síndria per repartir-la als plats, el meu home em diu, fent broma. "Vigila que en quedi per  la Joana, eh!" jo vaig riure una mica, però no vaig contestar. Ella ens va mirar a tots dos, i mirant al seu avi i li va preguntar amb cara de preocupació:  "Però, t'ha dit d'acord?"

2.- Fa pocs dies que tenia febre, i després que li posessin el termòmetre, ella el posava a la nina. I en preguntar-li si la nina  tenia febre, diu. "Sí, té trenta-mig i mig". 

3.- Aquest matí, quan jo anava a fer el llit (encara no pot anar a escola, fins que estigui bé del tot)  s'ha posat a l'altra banda i em diu: Jo t'ajudo!  Quina sort tenir una noieta tan ben disposada!


Joana i àvia 22/11/2021

4.- Aquest dibuix d'aquí a sobre, l'ha començat a fer ella, dibuixant l'espiral que veieu al mig.  Jo li he preguntat si dibuixava un cargol i m'ha dit que no, que era una balena.  Li he dit que jo m'havia equivocat, perquè els cargols tenen una closca que s'assembla bastant a la seva balena.  Em diu: On veus el cargol?  I jo li he dibuixat amb el dit sense guixar, primer, veus d'aquí de la closca surt el cap i per l'altre costat la cua.  Aleshores ha volgut que ho dibuixés amb retolador, ho he fet i ha quedat molt sorpresa que una balena s'hagués transformat en un cargol.  Ha dit "Síííííííí! Ara és un cargol!


5.- I aquest dibuix és un peix molt gros.  Primer no tenia cap rodoneta a dins i li he preguntat on tenia l'ull.  "Aquest peix no té ulls"  m'ha dit convençuda. S'ho ha pensat una mica el convenciment ha fet figa i li ha dibuixat les dues rodones de la dreta i la boca a la punta,  Després ha continuat dibuixant les rodones de més a l'esquerra i quan li he preguntat si tenia quatre ulls, aquest peix, m'ha mirat amb cara de "quina paciència s'ha de tenir"  i amb to condescendent em diu "Que no, àvia, que això són les orelles". 

6.- Des de fa uns quants mesos, tenim un problema d'invasions animals a casa meva. Quan hi ha la Joana, sempre tenim a sota la taula del menjador tota mena de bèsties:  un dia són grills  (i estem contents perquè pot ser molt pitjor), un altre dia va ser un gos, un altre dia tres o quatre cocodrils i un cop fins i tot hi vam tenir elefants... no ens deixen dinar tranquils, de cap manera... el seu avi li segueix les fantasies i ja ho tenim ben embolicat.

Comentaris

  1. Fas molt bé de guardar aquests records , algun dia també somriurà ella, de tot això !.
    Està feta tota una artista, la teva neta...no podia ser menys !. I no m'estranya gens aquesta varietat zoològica a casa teva, si tu mateixa fas màgia , convertint balenes en cargols !!... n'està aprenent molt ràpid !.
    Felicitats ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa ràbia la rapidesa amb que s'obliden aquestes anècdotes! En tenia unes quantes de molt divertides i ja no les recordo. Potser en algun moment em vindran.. a veure.

      A veure i de tant en tant faig una recopilació. Gràcies, Artur!

      Elimina
  2. Els infants sempre ens sorprenen amb frases que tenen prou sentit i d'altres que ens fan somriure, sobretot quan són tant petitons. A veure si la teva herència serà el gust per a fer dibuixos bonics...
    Aquests cabells tan rinxolats són els teus? M'agrada el color tot i que em sembla que hi ha una mica de trampa!!!
    Bona nit , Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests cabell tan rinxolats són els seus, els de la Joana. Jo els tinc ben estirats. I el color no té cap trampa. Al contrari, encara no li fa justícia. És un color castany clar amb uns reflexos rossos i pèl rojos preciosos.

      De moment cada dia que ve, em demana per dibuixar. Sembla que li agrada. El seu pare, per això, dibuixa molt bé i la seva feina està relacionada amb el dibuix. Té una herència molt directa, que li ve del pare i de l'avi... jo només soc una aprenent perpètua.

      Elimina
  3. M'han agradat totes les anècotes tan ingenioses de la Joana. Amb la de la síndria ja es preveia que les altres també serien interessants.
    Espero, impacient, una segona part.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, ara improvisadament me'n surt una altra. Un dia mentre sopaven l'Oriol va vessar un pot d'oli d'all i julivert, perquè quan se n'anava a posar resukta que estava mal tapat i es va vessar tot i va donar feina a netejar-ho tot. L'endemà a l'hora d'esmorzar amb mirada trapella i rialleta còmplice li va dir: Apa, papa, quin desastre vas fer, ahir, eh?

      Elimina
  4. Són unes anècdotes molt maques, a aquesta edat la canalla està descobrint el món i està molt bé descobrir-lo també nosaltres amb els seus ulls. Tant de bo en recordis més i també les comparteixis aquí, valen molt la pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A dos anys acabats de fer, ja sabia que els seus pares són despistats de mena. I quan va veure que s'acabava el pot de melmelada de l'esmorzar li va dir: papa, t'has de recordar de comprar més melmelada. Jo crec que en quatre dies els hi organitzarà la casa i els farà passar per l'adreçador... he, he, he...

      Elimina
  5. En aquestes edats te'ls menjaries!. Què bé que vagis anotant totes aquestes anècdotes. quan sigui més grandeta riurà de totes elles. M'agraden especialment els dibuixos, com es miren les coses des dels seus caparrins. I tenir una àvia amb molta imaginació també ajuda.

    Aferradetes per a totes dues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests petitons són molt divertits. Tenen una visió tan diferent de la nostra que ens fan riure sovint.

      Aferradetes, per a tu també, Paula

      Elimina
  6. Molt bonques totes aquestes anècdotes que expliques, m'han tret un somriure!
    I que bé que ho hagis compartit amb nosaltres i que les vagis anotant, així d'aquí uns anys podreu rellegir-les.
    Gaudiu molt com a avis, el temps passa tan depressa que de seguida creixen.

    Una abraçada, Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són molt divertits. I tens raó que passa tot molt de pressa. Em sembla que fa quatre dies que soc àvia i el més gran ja té 13 anys.

      Una abraçada, Núria

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars