Finestra a Vallfogona de Ripollès
Plantaré petúnies al test de la finestra.
Deixaré crèixer paret amunt el meu roser.
M'envoltaré d’espígol i de bona olor.
Al bell mig hi guardaré l'espai on esperar-te:
Una bústia clara per rebre els teus mots.
Quan hi haurà el senyal vermell de bústia plena,
s’obriran les poncelles al roser
i riuran les flors sense saber per què.
Somriuré jo, perquè la tarda és bella.
Mira que hi ha flors ben maques, fins i tot la finestra és preciosa, però a primer cop d'ull he vist la bústia i m'ha portat molt lluny, quan rebia moltes paraules així... i m'ha tret un somriure.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Crec que hi havia un temps que tots rebíem moltes paraules... però mai res no dura per sempre. Ens queda el record, i com que esbonic ens fa somriure.
EliminaAquesta bústia em va encantar amb la bandereta que es pot pujar i abaixar... ila finestra en conjunt feia de bon emportar.
Aferradetes, bonica!
Si no queda més remei que esperar, quin bon lloc per fer-ho...
ResponElimina(He de dir-ho: el teu poema m'ha recordat a Papasseit :)
Abraçada, Carme
Ben sovint esperem, per força, quasi res no és immediat en aquesta vida.
EliminaPapasseit és un dels meus poetes preferits, me'n deu haver quedat a dins alguna cosa. Però quin honor que em diguis això, he, he, he!
Abraçada, Pep!
Doncs només li faltava una història d'amor a aquesta imatge, Carme, i m'ha agradat molt. A veure si t'arriben força mots, que voldrà dir que tot rutlla.
ResponEliminaAbraçades!
La finestra i la història d'amor semblaven predestinades a trobar-se... les dues boniques. Gràcies Teresa pels bons desitjos. Abraçades!!!
EliminaNo sé que és més maco, el teu poema o la finestra. Pintoresc total!
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaLa bústia sola, ja dona imatge de romanticisme al conjunt. Quina pena que es vagi perdent enviar cartes als amics/amors..... d'aquesta manera !.... ara, com a molt pots rebre la demanda de divorci o una querella ! hehehe
ResponEliminaSalut :)
Encara hi ha cartes de correu electrònic, no està tot perdut!
EliminaSalut, Artur!
Encara que haguem canviat la bústia per una safata d'entrada, els mots sempre són ben rebuts.
ResponEliminaBen rebuts com tot el conjunt d'aquest post: la fotografia i el poema.
La safata d’entrada també està prou bé. I també té avisador com aquesta bandereta. Gràcies, Xavier!
EliminaVeient la imatge i llegint les teves paraules sembla que m'arribi l'olor de l'espígol i les flors que envolten aquesta finestra, aquest preciós racó. Un màgic lloc on esperar aquells mots que ens fan somriure.
ResponEliminaHi ha llocs que per ells mateixos ja fan somriure. Hi ha mots que també. Combinar-ho encara millor.
EliminaQuina foto més bonica! Un lloc preciós que fa de bon esperar a qui comparteixi com nosaltres, l'amor a la natura i fa ganes de somriure mirant tanta bellesa ...
ResponEliminaPetonets, Carme.
Em fa la impressió que a dins hi ha de viure algú que sigui molt generós, molt lluminós... que estima molt... no em feu gaire cas, que em flipo molt. Petonets, M Roser!
EliminaOh, m'ha agradat això de 'riuran les flors sense saber per què'!
ResponEliminaQue bé!
Elimina