Masia a Gallecs
Com la infantesa,
com l'autenticitat més pura,
com la terra que trepitgem
com les arrels amagades,
com la feina feta i la resistència,
com l'aliment del cos i de l'ànima.
Així: una masia.
.............................................................carme
Com llegir el que tenies a dins
com reconèixer-t'hi
com trepitjar la mateixa terra
com coincidir en les arrels...
Així és la teva poesia.
com reconèixer-t'hi
com trepitjar la mateixa terra
com coincidir en les arrels...
Així és la teva poesia.
...............................................................xavier
Com un clàssic,
com allò al que sempre tornes,
com el que s'imposa a tot,
com un cop de geni.
Així són els teus records.
com allò al que sempre tornes,
com el que s'imposa a tot,
com un cop de geni.
Així són els teus records.
.................................................................helena
Com llegir el que tenies a dins
ResponEliminacom reconèixer-t'hi
com trepitjar la mateixa terra
com coincidir en les arrels...
Així és la teva poesia.
Ara m'has emocionat, Xavier... moltes gràcies per aquest valuós comentari. El poso al post...
EliminaFa anys m'hi vaig perdre a una, enmig de les muntanyes... crec que la sensació que vaig sentir no l'he tornada a experimentar mai més. Semblava com si tot l'aire net fos allà per a mi.
ResponEliminaPoema i foto, foto i poema, no puc triar.
Aferradetes, Carme.
Jo hi estiuejava de petita, amb els meus pares, en una masia. Els records que en tinc són una meravella. Ara quan les veig em criden i m'estiren com si tinguessin un iman.
EliminaEntenc molt bé aquesta sensació que em dius, Paula. La muntanya i la masia, juntes són un miracle.
Aferradetes, bonica!
Com un clàssic,
ResponEliminacom allò al que sempre tornes,
com el que s'imposa a tot,
com un cop de geni.
Així són els teus records.
Carme i Xavier, els vostres poemes són genials, m'ha costat molt d'inspirar-me!
Moltíssimes gràcies, Helena!
EliminaT'has inspirat molt bé, doncs!!! El pujo al post.
Sempre intento que no s'esborrin els records i quan en tens tants, de tants anys, no et pensis que no donen feina,.. he, he, he...
Jo també hi estiuejava de petita a casa dels àvis materns i en tinc uns records molt bonics, saltar roques, enfilar-me als arbres, buscar animalons sota les pedres... I voltàvem tot el dia per fora amb ma germana i les nenes d'una altra masía... Encara està d'empeus, i la tenen llogada...Sempre que anem per aquella zona, anem a veure-la. Es veu per la carreera antiga de Cardona a Solsona...
ResponEliminaAquest és preciosa amb aquest arbreque sembla que li fa una reverència...
Bon vespre, Carme.
La vaig trobar molt autèntica, però de fet, a mi totes m'agraden molt. Bon vespre, M Roser!
EliminaHi era abans que nosaltres, hi serà quan no hi siguem. La certesa de la terra, allò que ens fa petits perquè ens supera en molt.
ResponEliminaDona seguretat, mentre existeixin les masies i puguin fer la seva feina, podrem viure.
Elimina