Masia a Gallecs


Com la infantesa,
com l'autenticitat més pura,
com la terra que trepitgem
com les arrels amagades,
com la feina feta i la resistència, 
com l'aliment del cos i de l'ànima.
Així: una masia.
.............................................................carme

Com llegir el que tenies a dins
com reconèixer-t'hi
com trepitjar la mateixa terra
com coincidir en les arrels...
Així és la teva poesia.
...............................................................xavier

Com un clàssic,
com allò al que sempre tornes,
com el que s'imposa a tot,
com un cop de geni.
Així són els teus records.
.................................................................helena

Comentaris

  1. Com llegir el que tenies a dins
    com reconèixer-t'hi
    com trepitjar la mateixa terra
    com coincidir en les arrels...
    Així és la teva poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara m'has emocionat, Xavier... moltes gràcies per aquest valuós comentari. El poso al post...

      Elimina
  2. Fa anys m'hi vaig perdre a una, enmig de les muntanyes... crec que la sensació que vaig sentir no l'he tornada a experimentar mai més. Semblava com si tot l'aire net fos allà per a mi.

    Poema i foto, foto i poema, no puc triar.

    Aferradetes, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi estiuejava de petita, amb els meus pares, en una masia. Els records que en tinc són una meravella. Ara quan les veig em criden i m'estiren com si tinguessin un iman.

      Entenc molt bé aquesta sensació que em dius, Paula. La muntanya i la masia, juntes són un miracle.

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  3. Com un clàssic,
    com allò al que sempre tornes,
    com el que s'imposa a tot,
    com un cop de geni.
    Així són els teus records.

    Carme i Xavier, els vostres poemes són genials, m'ha costat molt d'inspirar-me!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Helena!

      T'has inspirat molt bé, doncs!!! El pujo al post.

      Sempre intento que no s'esborrin els records i quan en tens tants, de tants anys, no et pensis que no donen feina,.. he, he, he...

      Elimina
  4. Jo també hi estiuejava de petita a casa dels àvis materns i en tinc uns records molt bonics, saltar roques, enfilar-me als arbres, buscar animalons sota les pedres... I voltàvem tot el dia per fora amb ma germana i les nenes d'una altra masía... Encara està d'empeus, i la tenen llogada...Sempre que anem per aquella zona, anem a veure-la. Es veu per la carreera antiga de Cardona a Solsona...
    Aquest és preciosa amb aquest arbreque sembla que li fa una reverència...
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vaig trobar molt autèntica, però de fet, a mi totes m'agraden molt. Bon vespre, M Roser!

      Elimina
  5. Hi era abans que nosaltres, hi serà quan no hi siguem. La certesa de la terra, allò que ens fa petits perquè ens supera en molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona seguretat, mentre existeixin les masies i puguin fer la seva feina, podrem viure.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars