Capvespre sobre l'aigua quieta
Placidesa i nostàlgia m'amaren el cor.
D'on surt el sentiment tan suau, tanta tendresa?
Dels ulls que miren o d'allò que es mirat?
Molt lentament,
provo de surar amb l'ànim encalmat,
que el meu deixant no espatlli cap instant viscut.
Un bell pensament solca les aigues tranquil·les. Quan el rastre de les ondes s'esborri, restaran petites ones al cor.
ResponEliminaLes teves petites ones al cor, tal com les dius, em semblen molt boniques i consoladores.
EliminaEl millor és que la tendresa provingui tant dels ulls que miren com d'allò que és mirat. Que el deixant de la memòria no espatlli cap instant viscut. M'embadaleix!
ResponEliminaA vegades la memòria se'ns fa traïdora i no hauríem de deixar que això passés. Un moment viscut en present, no hauria d'espatllar-ne cap en passat.
EliminaDiuen que la bellesa és als ulls de qui mira...Segur que amb tanta calma et vindran a la memòria bells records viscuts! Preciosa la foto.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Gràcies, M Roser! Bon dia!
EliminaQuanta dolçor, Carme!
ResponEliminaSi es mira amb el cor, la tendresa sempre envaeix.
Que la nit et sigui plaent. 🌙🌠
Moltes gràcies, Sa lluna, que tinguis un bon dia! 🌞🌤🌺😀
EliminaJust abans de venir cap aquí estava pensant que passa la vida, sense que fem res per aprofitar-la. El teu post contemplatiu m'ha despertat aquesta mateixa sensació. No, no tinc un bon dia.
ResponEliminaÚltimament, segur que la pandèmia no ajuda, ho penso sovint, XeXu. He fet moltes coses a la vida. La majoria d'elles m'han anat bé, no em puc queixar de res, però tinc, ara mateix, la sensació de poc aprofitament... la contemplació quieta i silenciosa, a vegades, és un dels millors moments.
Elimina