Molsa


En un espai tan petit
entre ciment i formigó
creix la tendresa
com minúsculs camins de vida.

Comentaris

  1. La foto m'ha recordat un fragment d'un laberint. En aquest cas (com en molts altres), el camí correcte ens el marca la natura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, com un laberint fàcil... no cosatva trobar la sortida.

      Elimina
  2. La tendresa és tan etèria que es cola per tots els racons de la vida, com la molsa a les parets...
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era una plaça, a terra, gran extensió d'aquestes peces de formigó, amb els camins de molsa... feia patxoca. Bon vespre, M Roser!

      Elimina
  3. La molsa està protegida, no se'n pot agafar del bosc. És un luxe que creixi a la ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un luxe, de veritat... aprofitant els minúsculs camins...

      Elimina
  4. La vida, la vida sempre s'obre camí. I la molsa, si hi ha humitat, ho cobreix tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars