Relats d'estiu de la Carme: Llar de jubilats

La meva proposta pel relat d'agost.




Participacions:




Llar de jubilats a Vila-sacra


Va arribar un dia que era inútil anar a veure l'àvia a casa seva. No hi era mai. Es passava el dia a la llar de jubilats. Feia ben fet, si s'ho passava bé, però si jo la volia veure havia d'anar allà i allà sempre estava molt ocupada. Quan no jugaven a cartes, jugaven al dòmino i quan no feien puzzles de 500 peces, ella i les seves amigues. A vegades ballaven o cantaven.

Vaig agafar l'hàbit d'anar a passar una estona amb elles els divendres a la tarda. A vegades no em feien gaire cas. A vegades ho aturaven tot per explicar-me coses, a vegades em deien, "mira, que avui ni la Roser ni la Palmira no volen jugar, posa't al seu lloc". I jo m'adapatava al que hi havia. Es tractava de passar un parell d'hores amb ella i estava disposada a fer allò que la fes feliç. No s'hi jugaven diners, no. S'hi jugaven llaminadures: caramels, bombons, xocolatines, ossets ensucrats; però semblava que s'hi jugaven una fortuna per la passió que hi posaven. Jo sempre portava alguna llaminadura a la bossa, per si em tocava jugar i si no jugava, les donava a l'àvia, augmentant així el seu capital de joc.  I ella ben contenta. Algun dia, però, les meves llaminadures em desapareixien com per art d'encantament. Me les robaven amb una habilitat que jo no entenia, mai no vaig notar res. Simplement quan anava a donar-les a l'àvia Conxita, ja no les trobava. No volia pas fer un drama per quatre caramels, així que mai no vaig dir res. Bon profit l'hi fes a la iaiona trapella que me'ls prenia.

Vaig conèixer la Roser, quan hi era, jugava amb tanta passió com les altres, però a vegades no venia a la llar d'avis, o venia només al matí o marxava aviat, perquè tenia més ganes d'estar-se a casa seva. Però la Palmira, jo no l'havia vist mai. Al principi no em va intrigar, però va anar passant el temps i la Palmira i jo no coincidíem mai. 

- Àvia, un dia em presentaràs la Palmira?
- La Palmira? Ha, ha, ha, ha... si la coneixes de sobres nena. És la nostra bruixa vigilant.
- Ah! També es diu Palmira, aquesta que teniu  vigilant el carrer i l'entrada? No, no jo vull dir la que juga amb vosaltres...
- Que sí, nena, que sí, que és ella, ella quan no tenim prou gent, juga amb nosaltres. Però hi ha algun dia que es posa tossuda i no hi ha manera!
- Àvia, em prens el pèl, oi?
- Com vols dir? Per què t'hauria de prendre el pèl?
- Perquè un ninot, una geganta, una capgrossa o el que sigui, no pot jugar a res, és un objecte inert.
- Creu-t'ho! Aquesta, juga i juga bé i ens guanya sempre. I si la veiessis menjant caramels!

Me'n vaig anar preocupada, pensant que a l'àvia li passava alguna cosa greu. Pensant que potser ho havia de dir al seu metge, tot això.

Un altre dia mentre jugava amb elles, vaig notar un cop al cap, amb una cosa bastant tova, em vaig girar i hagués jurat que la  bruixa Palmira m'havia donat un cop d'escombra, amb la part més fluixa de l'escombra. Però estava tan immòbil com sempre. Per un dia que anava guanyant, ja m"havien fet perdre l'oremus, aquestes iaies. Vaig perdre,  com sempre.  I elles van atresorar la meva aportació de llaminadures.

Divendres passat, però, quan anava cap allà, pel carrer vaig trobar la Roser que en venia, amb cara d'enfadada i espantada a la vegada.

- Hola Roser!
- Hola, maca! 
- Ja te'n vas cap a casa?
- Sí, al final ja no hi aniré més a jugar amb elles! Em fan enfadar sempre.  Van voler fer aquesta bruixa de l'escombra i es van aprofitar de mi, perquè jo tinc traça fent treballs manuals i artístics. D'acord, la vam fer. Però jo pensava que era per fer bonic o per utilitzar en alguna festa com es fa amb els gegants.
- I? -  em vaig posar en guàrdia  - I què passa Roser?
- No res, nena, no res, que si t'ho dic, ens tanquen a totes al manicomi o a la presó. Jo em quedaré a casa i ja s'ho faran. Però digues-li a la teva iaia Conxita  que se l'estant buscant.

I d'aquí no la vaig treure.  

Fins que aquest divendres quan hi vaig arribar, estaven totes plenes de cops i mal ferides i algú ja havia trucat al 112 perquè les vinguessin a atendre.

Mentrestant jo anava parlant amb la meva àvia i m'anava dient:

- S'ha tornat boja, la Palmira, ha  començat a repartir cops d'escombra. Se'ns n'ha anat de les mans, nena, pensàvem que la podríem controlar i ens ha passat igual, igual que amb el Franckestein. De cop la nostra criatura ha anat a la seva i s'ha tornat contra nosaltres. Deia que se li havia acabat la xocolata i estava furiosa

Em vaig horroritzar.  No era pas ella, la bruixa, sinó les iaies!  I la meva també!


Comentaris

  1. Com han comprovat en pròpia pell les àvies del teu relat, això de l'esoterisme i la màgia negra si no ho tens ben controlat en tot moment és fàcil que se t'escapi de les mans i acabi tot a cops... d'escombra. :-))

    Ben original la teva proposta. Començo a pensar que m'inspira a mi aquesta foto.

    ResponElimina
  2. De la imaginació dels avis en pot sortir qualsevol cosa... ara, ves a saber quina part és real, quina part no ho és... a vegades es confonen...
    Jo, com diu en Mac, en les coses "inexplicables" m'estimo més no entrar-hi. Em fan por!! :-)
    Això sí (i és cert, totalment cert) fa mitja horeta, tornant a casa, hem passat per davant d'una xocolateria molt misteriosa... Hi tindrà a veure alguna cosa la Palmira? I les iaies?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De coses inexplicables, la vida n'és plena... a les xocolateries especialment... què sé jo! D'aquestes iaies del meu conte no te'n refiis ñi un pèl.

      Elimina
  3. No s'hi val a jugar amb bruixes i de cap mena.

    ResponElimina
  4. És una mica angoixant, aquest relat! Com un malson.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és pas el que pretenia, però surt com surt i cadascú el pot viure a la seva manera.

      Elimina
  5. Com diuen a Galícia " de bruixes, no n'he vist, però "haberlas, haylas!". ... ;D ;D
    Bon relat d'estiu !

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Haberlas, haylas", Artur! I de les iaies es pot esperar qualsevol cosa...

      Elimina
  6. Està molt bé, Carme! Trenques amb el tòpic que els iaios no tenen ganes de res i sempre es queixen. No només no és així, sinó que en alguns casos ens avantatgen en aventures. O en imaginació. M'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser "prevenció" per aquesta vellesa que ja s'acosta força... he, he, he... preferiria heure-me-les amb bruixes que no pas no tenir ganes de fer res i queixar-me tot el dia. Gràcies,Teresa!

      Elimina
  7. Bé, veig que ara sóc una fabricant de bruixes i això que a mi els treballs manuals no se'm donen gens bé, he, he...
    Suposo que amb l'excusa de la bruixa Palmira, els mastegots se'ls devien donar entre elles, per veure qui podia afanar més llaminadures... Molt original.
    Bon vespre Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Devia ser una altra Roser, doncs, ja que diu que a ella sí que se li donen bé... he, he, he...

      Potser la Roser va ser la més espavilada per mantenir-se'n al marge.

      Elimina
  8. Les bruixetes, grans o petites, no m'han fet mai gràcia, tot i saber que n'hi ha de bona mena. M'estimo més les fades, tot i saber que n'hi ha de ben malvades. És tota una ciència, saber distingir-les, com fa la protagonista del teu conte, Carme. Molt real, la situació, i és que l'enginy no s'acaba amb l'edat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, de bruixetes n'hi ha de bona mena i de fades també n'hi ha de malvades. Segur que saps distingir-les, Olga. O si més no n'anem aprenent mica en mica. L'enginy no s'acaba amb l'edat, jo crec que sovint augmenta, si tenim sort i la salut mental ens va respectant.

      Elimina
  9. Ja ho sap, en Roald Dahl, que té una versió del seu llibre "Les bruixes"?

    Visca el sucre, i les bones intencions (que en aquest conte estan desigualment repartits)

    :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quina cosa no està desigualment repartida en aquest món? 😑

      Elimina
  10. Molt bo el conte, Carme! Però jo et diria que, més que les bruixetes, em fan més por les àvies que van als casals d'avis. No saps les trifulgues que hi ha entre elles, les gelosies i els embolics que munten; i com que treballo a la regidoria de la gent gran, després em venen a explicar-m'ho, cadascuna amb la seva versió, perquè hi faci alguna cosa...
    Salutacions estiuenques!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'imagino la Roser del meu conte, venint a explicar-te el que les altres àvies tramaven i tu sense creure-t'ho. I venia la iaia Conxita, amagant la veritat, amb un discurs d'allò més raonable, que la Roser veu visions, que imagina coses, que "I ara! Com ha de jugar a cartes la bruixa de mentida?" ... i clar... tu a qui et creus? Si quan vas a veure la Llar de jubilats, trobes la Palmira com si no hagués trencat mai cap plat ni cap olla. He, he, he... en quins tràngols t'has de veure. No et fiis mai de les aparences, ja ho veus.... perdona, Montse, però m'has disparat la connexió entre la teva realita ti el meu conte.... 😂🤣😂🤣. Una abraçada gegant... ben estiuenca, això sí. I de bruixes bones...

      Elimina
  11. Caram, quin gir aquest... mira que semblaven entranyables aquestes iaies, però tenen cops amagats, i no em refereixo als d'escombra! Bona història que t'has empescat, com sempre m'hi apunto!

    ResponElimina
  12. Acabo de publicar el meu relat al XAREL-10. Espero que t'agradi! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha agradat molt Mc! Molt divertit.
      Moltes gràcies per participar.
      Ja he posat l'enllaç al post.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars