Relats d'estiu de la Carme: Llar de jubilats

La meva proposta pel relat d'agost.

Participacions:

MacAbeu: Tecnologia aplicada
Assumpta: Relat d'una nit d'estiu

Llar de jubilats a Vila-sacra

Va arribar un dia que era inútil anar a veure l'àvia a casa seva. No hi era mai. Es passava el dia a la llar de jubilats. Feia ben fet, si s'ho passava bé, però si jo la volia veure havia d'anar allà i allà sempre estava molt ocupada. Quan no jugaven a cartes, jugaven al dòmino i quan no feien puzzles de 500 peces, ella i les seves amigues. A vegades ballaven o cantaven.

Vaig agafar l'hàbit d'anar a passar una estona amb elles els divendres a la tarda. A vegades no em feien gaire cas. A vegades ho aturaven tot per explicar-me coses, a vegades em deien, "mira, que avui ni la Roser ni la Palmira no volen jugar, posa't al seu lloc". I jo m'adapatava al que hi havia. Es tractava de passar un parell d'hores amb ella i estava disposada a fer allò que la fes feliç. No s'hi jugaven diners, no. S'hi jugaven llaminadures: caramels, bombons, xocolatines, ossets ensucrats; però semblava que s'hi jugaven una fortuna per la passió que hi posaven. Jo sempre portava alguna llaminadura a la bossa, per si em tocava jugar i si no jugava, les donava a l'àvia, augmentant així el seu capital de joc.  I ella ben contenta. Algun dia, però, les meves llaminadures em desapareixien com per art d'encantament. Me les robaven amb una habilitat que jo no entenia, mai no vaig notar res. Simplement quan anava a donar-les a l'àvia Conxita, ja no les trobava. No volia pas fer un drama per quatre caramels, així que mai no vaig dir res. Bon profit l'hi fes a la iaiona trapella que me'ls prenia.

Vaig conèixer la Roser, quan hi era, jugava amb tanta passió com les altres, però a vegades no venia a la llar d'avis, o venia només al matí o marxava aviat, perquè tenia més ganes d'estar-se a casa seva. Però la Palmira, jo no l'havia vist mai. Al principi no em va intrigar, però va anar passant el temps i la Palmira i jo no coincidíem mai. 

- Àvia, un dia em presentaràs la Palmira?

- La Palmira? Ha, ha, ha, ha... si la coneixes de sobres nena. És la nostra bruixa vigilant.

- Ah! També es diu Palmira, aquesta que teniu  vigilant el carrer i l'entrada? No, no jo vull dir la que juga amb vosaltres...

- Que sí, nena, que sí, que és ella, ella quan no tenim prou gent, juga amb nosaltres. Però hi ha algun dia que es posa tossuda i no hi ha manera!

- Àvia, em prens el pèl, oi?

- Com vols dir? Per què t'hauria de prendre el pèl?

- Perquè un ninot, una geganta, una capgrossa o el que sigui, no pot jugar a res, és un objecte inert.

- Creu-t'ho! Aquesta, juga i juga bé i ens guanya sempre. I si la veiessis menjant caramels!

Me'n vaig anar preocupada, pensant que a l'àvia li passava alguna cosa greu. Pensant que potser ho havia de dir al seu metge, tot això.

Un altre dia mentre jugava amb elles, vaig notar un cop al cap, amb una cosa bastant tova, em vaig girar i hagués jurat que la  bruixa Palmira m'havia donat un cop d'escombra, amb la part més fluixa de l'escombra. Però estava tan immòbil com sempre. Per un dia que anava guanyant, ja m"havien fet perdre l'oremus, aquestes iaies. Vaig perdre,  com sempre.  I elles van atresorar la meva aportació de llaminadures.

Divendres passat, però, quan anava cap allà, pel carrer vaig trobar la Roser que en venia, amb cara d'enfadada i espantada a la vegada.

- Hola Roser!

- Hola, maca! 

- Ja te'n vas cap a casa?

- Sí, al final ja no hi aniré més a jugar amb elles! Em fan enfadar sempre.  Van voler fer aquesta bruixa de l'escombra i es van aprofitar de mi, perquè jo tinc traça fent treballs manuals i artístics. D'acord, la vam fer. Però jo pensava que era per fer bonic o per utilitzar en alguna festa com es fa amb els gegants.

- I? -  em vaig posar en guàrdia  - I què passa Roser?

- No res, nena, no res, que si t'ho dic, ens tanquen a totes al manicomi o a la presó. Jo em quedaré a casa i ja s'ho faran. Però digues-li a la teva iaia Conxita  que se l'estant buscant.

I d'aquí no la vaig treure.  

Fins que aquest divendres quan hi vaig arribar, estaven totes plenes de cops i mal ferides i algú ja havia trucat al 112 perquè les vinguessin a atendre.

Mentrestant jo anava parlant amb la meva àvia i m'anava dient:

- S'ha tornat boja, la Palmira, ha  començat a repartir cops d'escombra. Se'ns n'ha anat de les mans, nena, pensàvem que la podríem controlar i ens ha passat igual, igual que amb el Franckestein. De cop la nostra criatura ha anat a la seva i s'ha tornat contra nosaltres. Deia que se li havia acabat la xocolata i estava furiosa

Em vaig horroritzar.  No era pas ella, la bruixa, sinó les iaies!  I la meva també!