Margarida
Una fotografia d'en Xavier Pujol, del seu blog Fita
Hi ha un futur de fulles seques
de pètals caiguts,
de camins aspres
que ens deixen els peus esgarrinxats.
I sí, caminem descalços,
i no sabem com evitar-ho.
No sabem encara si la margarida és real.
Pot ser de roba o de paper o de miratge
o tan seca com els pètals més pansits.
No ho sabem però ens acostarem a tocar-la.
La margarida és un esquitx del futur més bell.
L'últim vers és suggerent i ens esperona.
ResponSuprimeixCom una onada, el poema ens mulla.
És que no me'ls puc treure del cap... ni a ells ni a la sensació que no fem prou.
SuprimeixUn muntatge molt bonic fet de fulles seques d'on sembla emergir la margarida, com un homenatge. M'estima, no m'estima...
ResponSuprimeixBon vespre, Carme.
És molt bonica la imatge del Xavier! Bon vespre, M Roser.
SuprimeixSi la margarida és l'esquitx, el futur ens ha de portar dolls de plenitud.
ResponSuprimeixEsperem que així sigui. M'agrada la paraula plenitud. La trobo ben encertada.
SuprimeixLes margarides són les flors més indecises que hi ha: ara sí, ara no...
ResponSuprimeixÉs culpa de la gent, sempre les fan decidir a elles, coses que (a elles) els importen un rave...
SuprimeixHi ha uns moments d'esperança des de l'instant en què descobrim la margarida fins que constatem si és com la desitjàvem o no... Quedem-nos, almenys, amb aquest petit parèntesi d'esperança, tal com van les coses...
ResponSuprimeixI tant, Montse, si tanquem totes les bones possibilitats, ens quedem sense res.
Suprimeix