Església amb balcó


L'església parroquial de Santa Maria de Camprodon


A vegades hi ha finestres o balcons inutilitzats. Hi són com una possibilitat de mirades, de contactes, d'obertura i d'aire fresc. I aquesta possibilitat no es realitza mai. Mai ningú no mira, mai ningú no obre, però el balcó ni s'esborra ni desapareix.  És manté callat i mut, com una presència antiga, com un fantasma, com un record que ja no sabem què vol dir. Fins que un dia la gent que passa ni el veu, ni el mira, ni l'entén, ni el recorda. I el balcó queda oblidat, talment com si no hi fos. Un balcó inexistent, perdut en el temps. Com un present que ja ha passat o com un passat que se'ns fa present cada dia.


Comentaris

  1. de vegades els balcons obren sortides a la ment

    ResponElimina
  2. Tot i haver estat a Camprodon no recordo aquest balcó, potser dóna a la rectoria o al cor de l'església... Un balcó sempre és un bon mirador, de la vida que passa!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i haver passat mesos i mesos de vacances, aquests darrers estius a Camprodon, no m'hi havia fixat mai fins l'últim dia que hi vaig passar i encara no vaig entrar a mirar per dins si corresponia al cor o a algun altre lloc. Prometo mirar-ho aquest agost.

      Elimina
  3. M'ha agradat aquests enfoc "del balcó" com a possibilitat d'obertura, de mirada cap a l'exterior, de renovació i més encara quan aquest, està situat a la façana de l'esglèsia...
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se'm va fer ben estrany adonar-me que hi havia un balcó en aquesta església. I em va semblar suggeridor. Gràcies, Montse! Una abraçada.

      Elimina
  4. Malfia't dels balcons que no s'obren mai, ja que darrere els vidres hi poden haver uns quants parells d'ulls dels que ho controlen tot sense voler ser vistos... M'agraden els porticons ben oberts i la gent directa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, però en aquest cas i ja ho acalriré, sembla més aviat que no hi ha res al darrere, jo crec que hi ha espai buit. L'espai de l'església.

      Elimina
  5. Si hi pengen una pancarta de 'llibertat presos polítics' la gent el tornaria a mirar!

    ResponElimina
  6. Sobre finestres inutilitzades, les del Palau de Montjuïc.

    ResponElimina
  7. Grata el temps en la paret
    amb els dits infinits dels instants
    que passen com gotes
    d’una pluja interminable.
    S’engrandeix el forat
    entre les pedres
    que es fan velles e
    tre mirades perdudes
    i petons que s’amaguen.
    Fins que un dia es tan gran
    que algú li posa una barana
    i li canvia el nom.
    El forat ja no es finestra
    i la finestra deix pas a un balcó.
    Al principi tothom el veu
    i en parla, però el temps passa,
    com sempre, silent, inexorable,
    no deix res al seu pas i
    el seu pas no deix res quiet.
    El balcó que abans
    atreia les mirades,
    més tard curiositats,
    deixen pas a l’oblit
    i a la indiferència
    com un amor finit, vençut.
    La gent passa.
    El temps passa.
    La memòria passa.
    I el balcó,
    allí en la paret equivocada,
    es testimoni i botxí
    de la seva pròpia història.

    qui sap si...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars