Embassament de Boadella
Arribaré al cel nedant
i m'ajauré en un núvol rosat de capvespre.
I la posta se'm farà albada
i les muntanyes, la nit.
I cada final, un nou començament.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Molt bo: el llac s'emmiralla al cel.
ResponEliminaAquests miralls, et fan veure el món al revés...
EliminaQuina foto tan fantàstica, Carme! La veig plena de follets invisibles carregats de mots de versos encara per escriure!
ResponEliminaA veure si els "pesco" tots aquests follets! Gràcies, Montse!
EliminaBonica imatge i el reflex fantàstic mirall!
ResponEliminaPer ser feta amb el meu iPad, que no controla res... deu-n'hi-do. Potser no era tan fosc com sembla, i els núvols més rosats. Però ja sabem que els pubts de vista no sempre són coincidents. Gràcies, Rafel!
EliminaPreciós aquest poema que és un fidel reflex d'aquesta bonica fotografia...L'aigua, el núvol rosat, les muntanyes, el capvespre, la nit...Ho trobem a la foto i al poema!!! I després vindrà la matinada , és clar.
ResponEliminaPetonets, Carme.
Esperem que la matinada sigui tan bonica com el capvespre... Bon diumenge, M Roser.
EliminaTot es confon a la foto, ves que no quedis de cap per avall!
ResponEliminaVigilaré, és un risc ben real, no et pensis!
Eliminacom m'agradaria nedar fins la mar blava del cel i volar entre les onades blaves dels oceans !!!1
ResponEliminaA vegades veure les coses del revés ajuda... i si no ajuda, al menys hi posa un toc poètic. Gràcies, Elfree!
EliminaM'agrada aquest final teu vist com un nou començament.
ResponEliminaSempre hauria de ser així, o potser sempre és així, encara que no ho sapiguem veure.
Elimina