La nit
El peus tasten la nit, rere els vidres.
La lluna, dins un globus de paper
la fa més clara.
Fa fresca a fora...
Il·lusions i reflexos fan un relat d'encanteris.
Soc i no soc la nit, ni el so del riu, ni la llunyana lluna.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
A la Roser
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Enigmàtic. Suggerent.
ResponEliminaGràcies, Jordi. Ha sortit així...
EliminaAquests peus tan "sexis" i poètics, contemplen la lluna que encara que no és plena poc li'n falta he, he...Ni ha un que és més protagonista que l'altre. Una foto molt original!!!
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
Ha, ha, ha... sexis, dius... em va fer gràcia la imatge per la combinació de realitat i reflexos. Bona nit i bon cap de setmana.
EliminaSí que són sexis els teus peus, sí, ha,h,ha. La nit té un no sé què que ens porta a poetitzar.
ResponEliminaLa nit sempre amaga misteris i la poesia també, deu ser per això que es busquen. Bon cap de setmana, novesflors.
EliminaLa nit escriu relats
ResponEliminala lluna escampa encanteris
tot es belluga silent.
Fa fresca rere els vidres.
Moments amb màgia...
EliminaLa nit, la poesia, el so del riu, la vida, la llunyana lluna, l'amor. Els tres temes bàsics de la poesia.
ResponEliminaQue maco! Una interpretació també poètica.
EliminaHas capturat la lluna en un globus de paper??
ResponEliminaAixí, com si res, XeXu... 😄😄
Eliminamàgia en les imatges i màgiques paraules, uns peus per caminar i un globus per somiar
ResponEliminaBoniques paraules, Elfree! M'agrada caminar i m'agrada somiar.
Elimina"...Soc i no soc la nit, ni el so del riu, ni la llunyana lluna..." Com una deliciosa endevinalla .
ResponEliminaGràcies, Montse! També m"agrada molt la comparació amb una endevinalla.
EliminaAixí, així!
ResponEliminaTraient el poeta que portes dins, de vegades sembla que l'amagues.
Aquesta nit rere els vidres ... té molt d'encant.
Bona tarda Carme.
Moltes gràcies, Pere!
EliminaSembla que l'amagui, dius... doncs a vegades de tot. A vegades no sé trobar-lo i a vegades l'amago. El poeta (si és que existeix) i jo (si és que existeixo) no sempre estem en la mateixa dimensió. He, he, he... Bona tarda de diumenge!
Hi ha imatges, hi ha moments, que fan esclatar d'una manera incontrolable els poeta que portem a dins (val a dir que uns més que uns altres). La inspiració és així. Però també és ben cert allò que va dir, em sembla que Picasso, que quan arribi la inspiració en enganxi treballant!
ResponEliminaHe, he, he... a vegades ho fem al revés, i no ens enganxa treballant!
Elimina