Al capvespre
Al capvespre de la vida,
també la llum es fa més bella i daurada
i l'ànima s'hi gronxa lentament.
Claror efímera,
que contemplo sense recances,
i m'il·lumina les mans i el cor.
Vindrà la nit
no sé si serà massa d'hora o massa tard.
Però prendré la barca
del viatge cap al no res
amb els ulls plens de tanta vida compartida.
Fa encongir el cor aquest poema, Carme!
ResponEliminaEm sap greu, Laura, no era la meva intenció. Només vull dir que arriba un moment a la vida que ens hem de començar a mentalitzar que aquesta mort que tenim sempre tan arraconada, existeix i intentar marxar, quan arribi el moment, sense recances. I la veritat és que sempre m'ha fet més por viure massa, en males condicions, que no pas viure massa poc.
EliminaNo tinguis pressa, eh? Aquest viatge pot esperar una bona temporada.
ResponEliminaPressa, pressa, no en tinc, XeXu, gens.
Elimina"Jo només tinc un desig d'amor, un poble i una barca"
ResponEliminaQuan ens arribi el moment partirem de la riba. El desig és també, que una mica de vent favorable ens ajudi a tenir un bon trajecte.
Gràcies per la cita d'en Lluís Llach, que m'agrada molt.
EliminaM'afegeixo al desig del vent favorable que no ens faci patir ni entretenir-nos més del compte. No valen mitges tintes, o ens quedem o marxem... si pot ser sense gaires entrebancs.
Quanta bellesa la placidesa del capvespre, el mariner i el de la vida, com a mínim és el què volem!
ResponEliminaPetonets.
Si l'aconseguim, ja hem guanyat, però mai res no està guanyat per sempre, sinó que s'ha de mantenir dia a dia. Bon cap de setmana.
EliminaM'agrada molt, Carme, aquesta bellíssima manera d'expressar tota una declaració d'intencions, o potser més aviat de desigs, que comparteixo totalment. Qui em coneix sap que els he expressat diverses vegades aquesta idea, però ningú no vol entrar en el tema, és incòmode per a qui ho escolta.
ResponEliminaPer cert, d'aquesta imatge de les barques en podria sorgir una preciosa aquarel·la de la Carme Rosanas, no creus? :-))
Començo pel final... ja veus Montse que fa molt temps que no dibuixo ni pinto, però t'agraeixo molt la proposta, perquè si més no me'n fas venir ganes i m'ho rumio.
EliminaConsola, Montse, adonar-se que es comparteixen sentiments i desigs. Al menys a mi. És un tema que realment incomoda a moltes persones. Bé, de fet són dos temes: la vellesa i la mort. No se'n pot parlar gaire amb ningú i a vegades cal reafirmar una mica el propi punt de vista i escriure serveix. Potser perquè no m'ha agradat mai gaire aquest món, ni la societat que hem muntat les persones humanes en general, que vull creure que marxaré sense recances. La vellesa si no pot ser o no sabem fer que sigui plàcida, pot ser ben sobrera. Passaria molt de la vellesa, jo.. he, he, he. Molta gent em diu que quan m'hi trobi, no em voldré morir. Potser tinguin raó, o potser no. Ja veurem. Potser encara tindré necessitat d'escriure alguna cosa per dir-hi la meva.
Justament fa pocs dies el meu pare va prendre aquesta barca.
ResponEliminaGràcies pel poema, Carme
Petons
http://bancambvistes.blogspot.com/2018/07/pare.html
Sento molt aquesta pèrdua, Miquel. Espero que la seva vellesa hagi estat plàcida com tots la desitjaríem, i que hagi pogut marxar en pau i sense patiments. Gràcies, Miquel, compartir sempre és una riquesa i m'alegro que t'hagi agradat el poema. 89 anys és molta vida viscuda. Un tresor de vida. Descansi en pau. Una abraçada molt forta per a tu.
Elimina"la llum es fa més bella i daurada": és així, una posta de sol és un element terriblement romàntic, com no ho és la llum al migdia. Em quedo amb la posta sense dubtar.
ResponEliminaDoncs probablement jo també, en la realitat i en la metàfora.
EliminaAhir va prendre aquesta barca la meua gosseta, després de gairebé 16 anys de vida junts i d'haver-la criada i vista créixer i envellir. Foto plàcida, la teua, per a la meua tristesa d'avui.
ResponEliminaNo hi entenc gaire de gossos, però crec que 16 anys és bastant per a ells. Tota una vida compartida. Una abraçada, novesflors.
EliminaJa vindrà la nit
ResponEliminapotser plena de vida
també l'espero.
"Potser plena de vida"... com m'agrada aquesta idea, Pere. Segur que és possible que sigui així. Tots l'esperem, en siguem conscients o no.
EliminaBon diumenge!
glups el cor se m'ha encongit ....però al capdavall quanta serenor si quan ens arribi la nit així sia duem dins nostre la tranquil·la acceptació d'un , espero, tardà , final del camí
ResponEliminaNo sé perquè, però sempre crec que hi ha d'haver una mentalització, una feina, un saber no tenir recances... Potser per això hi penso. I em faig la il·lusió que això servirà d'alguna cosa quan arribi el moment.
Elimina