Capella de la Mare de Déu de Montgrony
 |
| Una foto d'en Xavier Pujol |
Mantinc el fil, que m'enllaça,
des dels orígens fins al final.
Des de la cova, fins al cim.
De l'embrió fins a mi.
De les meves arrels fins al present.
De la meva cultura fins a l'expressió.
No pas un lligam que em fermi,
sinó el cordó umbilical que m'alimenta.
M'alimento, avui de la nena que vaig ser.
De la llengua que vaig aprendre,
de la força de les arrels ...
i dels anhels de llibertat.
Tota una vida de coherència!
ResponEliminaNo sé si és coherència, potser més aviat és diverses menes d'arrelament. Gràcies XeXu
EliminaUns anhels de llibertat, que s'han de fer realitat, si estimem la nostra llengua, i ens sentim arrelats a la nostra terra!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Visca la terra!!! Bon vespre M Roser!
Eliminadibuix apart ( que m'agrada molt) les teves paraules rimades estan plenes de coherent poesia i coherent trajecte vital , ara més que mai és tot un repte ser coherent i seguir lligant el fil que ens mena des els orígens fins ara mateix
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree!!! No sé perquè, però crec que no podem perdre el fil, els fils, per`què són més d'un!!!
EliminaUn bon aliment per a qualsevol persona bona.
ResponEliminaAixí ho crec, que ningú se l'hauria de perdre.
EliminaQuina casualitat, Carme! Mai havia sentit a parlar de Sta. Maria de Montgrony fins aquesta tarda, aquí: www.facebook.com/catalunyaexperience/posts/10156985048772814 I ara entro a casa teu i em trobo amb això! :-)
ResponEliminaHe, he, he... sí que és casualitat, sí... ja passen aquestes coses, sembla que la vida es posi d'acord.
EliminaDeu ser que hi has d'anar, Ferran, no t'hi resisteixis. Apa! Cap a Montgrony! Una abraçada!
Cada escaló ens du a la llibertat. Per molts que n'haguem de pujar, no defallirem en el nostre anhel. Com a molt, reposarem uns instants al replà fins a reprendre l'alè.
ResponEliminaI tant! Tens raó, no defallirem, mai no ho havíem vist tan a prop, i no podem cansar-nos. Com tu dius... reprendre forces i endavant!
Elimina"M'alimento, avui de la nena que vaig ser": jo també! Mai, mai, he estat tan feliç com de petita. "La infància és vital, perquè l'home és el que queda del nen", deia Ana María Matute. Ara el que em fa més feliç és escriure, l'eco de la infància se sent en la poesia.
ResponEliminaMolt bon poema, que entremescla la vida pròpia amb la situació de Catalunya.
A vegades em sembla que tot és u.
EliminaJa també vaig tenir una infància feliç, Helena, però no és pas la felicitat allò més enyoro o recordo, sinó la meva pròpia actitud, davant les coses. He desaprés coses massa importants, que no hauria hagut de perdre. Les voldria recuperar. Potser ja les vaig recuperant mica en mica.