Capella de la Mare de Déu de Montgrony

Una foto d'en Xavier Pujol

Mantinc el fil, que m'enllaça,
des dels orígens fins al final.
Des de la cova, fins al cim.
De l'embrió fins a mi.
De les meves arrels fins al present.
De la meva cultura fins a l'expressió.
No pas un lligam que em fermi,
sinó el cordó umbilical que m'alimenta.
M'alimento, avui de la nena que vaig ser.
De la llengua que vaig aprendre,
de la força de les arrels ...
i dels anhels de llibertat.

Comentaris

  1. Respostes
    1. No sé si és coherència, potser més aviat és diverses menes d'arrelament. Gràcies XeXu

      Elimina
  2. Uns anhels de llibertat, que s'han de fer realitat, si estimem la nostra llengua, i ens sentim arrelats a la nostra terra!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
  3. dibuix apart ( que m'agrada molt) les teves paraules rimades estan plenes de coherent poesia i coherent trajecte vital , ara més que mai és tot un repte ser coherent i seguir lligant el fil que ens mena des els orígens fins ara mateix

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree!!! No sé perquè, però crec que no podem perdre el fil, els fils, per`què són més d'un!!!

      Elimina
  4. Un bon aliment per a qualsevol persona bona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així ho crec, que ningú se l'hauria de perdre.

      Elimina
  5. Quina casualitat, Carme! Mai havia sentit a parlar de Sta. Maria de Montgrony fins aquesta tarda, aquí: www.facebook.com/catalunyaexperience/posts/10156985048772814 I ara entro a casa teu i em trobo amb això! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he... sí que és casualitat, sí... ja passen aquestes coses, sembla que la vida es posi d'acord.
      Deu ser que hi has d'anar, Ferran, no t'hi resisteixis. Apa! Cap a Montgrony! Una abraçada!

      Elimina
  6. Cada escaló ens du a la llibertat. Per molts que n'haguem de pujar, no defallirem en el nostre anhel. Com a molt, reposarem uns instants al replà fins a reprendre l'alè.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant! Tens raó, no defallirem, mai no ho havíem vist tan a prop, i no podem cansar-nos. Com tu dius... reprendre forces i endavant!

      Elimina
  7. "M'alimento, avui de la nena que vaig ser": jo també! Mai, mai, he estat tan feliç com de petita. "La infància és vital, perquè l'home és el que queda del nen", deia Ana María Matute. Ara el que em fa més feliç és escriure, l'eco de la infància se sent en la poesia.

    Molt bon poema, que entremescla la vida pròpia amb la situació de Catalunya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades em sembla que tot és u.
      Ja també vaig tenir una infància feliç, Helena, però no és pas la felicitat allò més enyoro o recordo, sinó la meva pròpia actitud, davant les coses. He desaprés coses massa importants, que no hauria hagut de perdre. Les voldria recuperar. Potser ja les vaig recuperant mica en mica.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars