Una bonica masia, que em porta molts records...Potser en aquest moment tot és absència, però algú ha fet una bona feina! Felicitats pel llibre que he vist a Facebook! Bon vespre, Carme.
Ostres Carme, trobo una diferència substancial entre els teus dos haikus. M'agrada l'optimisme vital que em sembla trobar en el primer, mentre que el segon em sembla amarat d'un pessimisme quasi desolador... Haikus al marge, sóc una enamorada de les rodes de palla enmig del paisatge, i el teu dibuix acolorit m'agrada molt!
Compartim l'enamorament per les rodes de palla. N'he dibuixat moltes vegades, per això, m'encanten!
Jo no els sento tan diferents, un hiakú i l'altre. Bé una mica sí, però en canvi corresponen, per a mi a un mateix estat d'ànim. Positiu, però un pèl conformat.
Diuen que només tenim l'instant present i ho diu tanta gent de tantes diferents cultures i filosofies, que deu ser veritat. Però a vegades l'he viscut com que ens enganyava. El vius intensament i potser creus coses que no són, o en trues conclusions que no són veritat.
Me l'emporto cap a dalt, Xavier. Les coses bones del passat també serveixen, oi? Com les coses bones del present, també ens serviran pel futur. "Sempre ens quedarà, Paris" si ho expressem cinematograficament.
Al entrar en este interesante blog y contemplar esta foto llegó a mi memoria mi joven niñez en Andalucía donde me criaron mis abuelos maternos en un cortijo. La pobreza y la justicia eran tan grandes allí que nos forzó a la emigración en 1956, después la familia creció.... Alguna similitud creo que tiene con las masías catalanas aunque éstas menos pobres y más señoriales. Te felicito Carme por tus dibujos también.
"Cuántos siglos de aceituna, los pies y las manos presos, sol a sol y luna a luna pesan sobre vuestros huesos".
Seguro que hay similitudes, Antonio, seguro. Las masias catalanas eran y son todavia muy diversas, las hay muy señoriales y tambiénlas hay que son muy pobres. Creo que esta diferencia está en todas partes.
Gracias por el regalo de los versos de Miguel Hernández, que siempre recuerdo y recordaré con la música y la voz de Paco Ibánez.
Una bonica masia, que em porta molts records...Potser en aquest moment tot és absència, però algú ha fet una bona feina!
ResponEliminaFelicitats pel llibre que he vist a Facebook!
Bon vespre, Carme.
Moltes gràcies, M Roser. Realment, algú ha fet una bona feina, millor que ens ho mirem sempre així.
EliminaOstres Carme, trobo una diferència substancial entre els teus dos haikus. M'agrada l'optimisme vital que em sembla trobar en el primer, mentre que el segon em sembla amarat d'un pessimisme quasi desolador... Haikus al marge, sóc una enamorada de les rodes de palla enmig del paisatge, i el teu dibuix acolorit m'agrada molt!
ResponEliminaCompartim l'enamorament per les rodes de palla. N'he dibuixat moltes vegades, per això, m'encanten!
EliminaJo no els sento tan diferents, un hiakú i l'altre. Bé una mica sí, però en canvi corresponen, per a mi a un mateix estat d'ànim. Positiu, però un pèl conformat.
Diuen que només tenim l'instant present i ho diu tanta gent de tantes diferents cultures i filosofies, que deu ser veritat. Però a vegades l'he viscut com que ens enganyava. El vius intensament i potser creus coses que no són, o en trues conclusions que no són veritat.
Dolces carícies
ResponEliminacuiden la companyia
per quan no n'hi hagi.
Me l'emporto cap a dalt, Xavier. Les coses bones del passat també serveixen, oi? Com les coses bones del present, també ens serviran pel futur. "Sempre ens quedarà, Paris" si ho expressem cinematograficament.
EliminaEntre la presència i l'absència, només un instant. Finalment, si, tot és absència.
ResponEliminaAquest teu comentari és pura saviesa. Gràcies, Ramon!
EliminaM'agrada la versió acolorida, en aquest cas guanya moltíssim.
ResponEliminaGràcies, XeXu, i jo que pensava que l,havia espatllat!
EliminaUn buit que empresona.
ResponEliminaCom el buit de república...
EliminaAl entrar en este interesante blog y contemplar esta foto llegó a mi memoria mi joven niñez en Andalucía donde me criaron mis abuelos maternos en un cortijo. La pobreza y la justicia eran tan grandes allí que nos forzó a la emigración en 1956, después la familia creció.... Alguna similitud creo que tiene con las masías catalanas aunque éstas menos pobres y más señoriales. Te felicito Carme por tus dibujos también.
ResponElimina"Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna
pesan sobre vuestros huesos".
Seguro que hay similitudes, Antonio, seguro. Las masias catalanas eran y son todavia muy diversas, las hay muy señoriales y tambiénlas hay que son muy pobres. Creo que esta diferencia está en todas partes.
EliminaGracias por el regalo de los versos de Miguel Hernández, que siempre recuerdo y recordaré con la música y la voz de Paco Ibánez.