Bassa de la Font del Botàs



Viure l'instant sense més:
perquè les fulles rodones dels nenúfars
llueixen encara que no faci sol;
perquè les pedres poden ser illots o transatlàntics de joguina;
perquè les clarors i les ombres se'm difuminen suaument
i l'absència que ens explica el banc, se'm fa  ben anònima.

Viure l'instant i prou, perquè és senzill sortir-ne indemne.
Perquè la bellesa, dels estampats vegetals
dibuixats a la terra i a l'aigua, 
que m'atreu la mirada
no em serà mai suficient
per trasmudar-me  l'ànima.



Comentaris

  1. Aquesta bassa sempre deu estar així de plena si s'alimenta de l'aigua de la font...
    Que bonic seria seure al banc i contemplar com la vida ( vegetal o animal) i fa estada!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí sempre està plena, o al menys jo no l'he vista mai buida i l'he vista moltes vegades des de fa anys. Petonets, M Roser!

      Elimina
  2. hi ha tant a la bassa que no es necessita gaire més per passar una bona estona

    ResponElimina
  3. Deseximent de la bellesa exterior, em sembla el que expliques, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, Helena. M'agrada com ho dius. A vegades la bellesa t'arriba molt endins i a vegades, la gaudeixes i t'hi encantes però no canvia ben res per dins.

      Elimina
  4. viure l'instant, on sigui. Perquè aquests son els que fan tirar endavant.

    ResponElimina
  5. Hi vas trobar l'Antoni, a la Bassa?
    (disculpa aquest mal acudit...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no hi era, però no és pas estrany, és que només n'hi havia una i ell en necessita més d'una...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars