El portal de la plaça
Cantaven les xiquetes una cançoneta:
"Si passes set vegades, si passes set vegades, set vegades, set vegades, per sota de l'arc, per sota de l'arc, vindrà l'amor a trobar-te, just a la que farà seeeeeeeeeeeeeeet"
I sí, elles passaven i passaven, i encara que no veien pas que es complís la seva cançoneta, l'endemà hi tornaven, com si hi haguessin retrobat la confiança.
La Maria, que ja no era tant xiqueta, se les mirava des del seu balcó, cada dia i pensava que tant de bo fos veritat que es produís aquesta màgia. Ella hauria volgut trobar l'amor de la seva vida i fins ara no l'havia trobat.
Un vespre, quan les nenes ja no hi eren, va baixar a la plaça i va començar a passar per sota l'arc set vegades, ho feia com les nenes, ben igual, no hi passava pas d'anada i tornada, no. Donava tota la volta pel carreró i hi passava cada cop en la mateixa direcció. Com s'havia de fer. A la setena volta, ja fosquejava, i quan va veure que una ombra sortia per la cantonada del petit carrer, va fer marxa enrere, esporuguida i va arrencar a córrer plaça enllà.
Quan va ser a casa, va sortir ben de pressa al balcó per veure si l'ombra era algú que podia ser una amenaça o bé era l'amor de la seva vida, però ja no va veure ningú. El silenci del vespre va ser l'única resposta que va obtenir.
La recança d'una ocasió perduda, li va durar tres dies. El primer dia estava trista, el segon dia va pensar que potser s'havia lliurat d,alguna cosa dolenta i el tercer dia ja es va adonar que estava molt i molt bé, al seu pis de la placeta, al rovell de l'ou del seu poble, envoltada de veïns i veïnes i de xiquetes que jugaven. I havia hagut de passar set vegades per sota del portal de la plaça per adonar-se'n.
Ho va provar i això la va fer adonar-se de que vivia més bé del que pensava. Si no ho hagués provat, encara ara no ho sabria.
ResponEliminaMolt bona història per a una foto maquíssima.
Aferradetes dolcetes, nina.
Moltes gràcies, Paula. Doncs sí, a vegades cal provar alguna cosa per entendre'n una altra.
EliminaAferradetes, bonica!
Un relat molt bonic. Amb un final que fa pensar molt.
ResponEliminaOn és aquesta plaça amb aquest portal que tant t'han inspirat?
EliminaAquesta plaça és a Palafrugell. És molt bonica la plaça i el portal i el raconet del portal.
EliminaAquest final és com allò de jugar-te una decisió a cara o creu i quan veus el resultat que ha sortit, et dius, no, no, aquesta opció no és la que vull. T'ha ajudat a decidir.
M'agrada estar sola però odio sentir-me sola, he llegit alguna vegada. Molt i molt original la teva història, perquè és un acabament molt poc convencional.
ResponEliminaA vegades et pot sentir sola, estant molt o massa acompanyada... en canvi estar sol amb calma, pot ser molt positiu. Gràcies, Helena!
EliminaÉs bo que aquesta recança li durés poc, que no tardés a adonar-se que amb el que tenia i al lloc on vivia ja en tenia prou per ser feliç.
ResponEliminaUna història original per a una foto d'un portal ben maco.
Abraçades, Carme
És un final feliç com el que hauríem d'aprendre a fer més sovint amb les nostres coses. Si deixéssim de tenir recances inútils seríem molt més feliços.
EliminaAbraçades, Núria
Viure en una plaçeta com aquesta és tot un regal i no cal pas cap companyia, a més, ja tenia els veïns grans i petits que li podien alegrar la vida...Segur que la mainada li recordava el temps de la seva infantesa quan ella també hi jugava!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
I tant! Ha de ser ben bonic viure aquí! Bon vespre, M Roser!
Elimina