Els invisibles de Joan-Lluís Lluís

Aquest és un llibre petit de mida, però amb un cor molt gran. Un cor que estima la llengua. És precisament la història d'amor de l'autor amb la nostra llengua. Una història gens lliure de dificultats i entrebancs, però que està molt ben explicada i que acaba bé. Acaba com sabem tots, amb l'autor convertit en un gran escriptor català, des de la Catalunya del nord.

Aquest fragment que us he posat a sota (n’hagués pogut posar una dotzena o més) parla de quan el diari El Punt, va fer una edició per  Catalunya nord. 

Explica moltes altres situacions i anècdotes que el van anar acostant al català. He gaudit totes i cadascuna d'elles perquè estan molt ben explicades i fa que hi connectis de seguida. Just acabat el llibre, la meva primera idea, és tornar a començar pel començament. Deliciós. 


Comentaris

  1. "Tot era mel, tot era pa, tot era xocolata". Una manera genial de reflectir la il·lusió que sentia per poder llegir un diari en català. M'ha recordat com el meu pare es va fer "accionista" de l'Avui i subscriptor durant una bona colla d'anys, com jo mateix ho vaig ser del Punt quan van treure l'edició Camp de Tarragona - Terres de l'Ebre o el goig de tenir una televisió com TV3 que és líder d'audiència. Perquè no és només il·lusionant poder rebre les notícies en el nostre idioma, és sobretot una necessitat que no ens hem de deixar prendre de cap de les maneres. Això no vol dir que no es puguin criticar els mitjans catalans si fan alguna cosa malament, ben al contrari, però em costa d'entendre que alguns "bons catalans" es dediquin, sistemàticament, a trobar cagat i pixat tot el que fan per TV3, perquè ja no és "la seva"... com si aquesta feina no la fessin prou els de Ciudadanos, per exemple.

    ResponSuprimeix
  2. Jo també recordo amb molta il·lusió l'arribada del primer diari en català i del primer dia de TV3. La casualitat farà que jo no oblidi mai quin ant va ser. L'avui té els mateixos anys que la meva filla, va sortir l'any 1976 i TV3 té els mateixos que el meu fill, van néixer al 1983.

    Tens raó que hauríem d'estimar més les nostres coses. Ja hi ha massa gent que els vol mal i que ens vol mal. Hi ha molta feina i esforç de momtes generacions. El meu pare també era accionista i subscriptor de cultura catalana a l'engrós, de tot el que podia: Cavall fort per a nosaltres, Serra d'Or, Avui, l,'Enciclopèdia..

    ResponSuprimeix
  3. Això dels invisibles suposo que es refereix als catalans del nord, un títol molt atractiu.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sí, si els catalans, en general, ja semblem invisibles, els catalans del nord, encara més!

      Suprimeix
  4. Em sembla molt bé las feina que fan ,tants i tants "invisibles" , gent de cada dia, per la normalització del català i el seu manteniment, la seva defensa... Feina de formiguetes , enfrontada a la bota destructora !
    Salut ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí, anem fent cadascú des del seu lloc i les seves possibilitats...

      Suprimeix
  5. He llegit algun llibre d'aquest autor...Està content de poder fullejar un diari ( per fi) en català, una llengua que estima perquè és la seva!!!
    Bon vespre,

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És la seva, sí, però no tant d'una manera natural com els de les famílies que són tots catalanoparlants. sinó de manera militant, ja que ell explica que només parlava català amb el seu pare, parlava francès amb la seva mare i el seus germans. a l'escola, al carrer, amb tothom. I ironitza que llàstima que el seu pare fos de poc parlar, ja que li hauria convingut parlar molt més en català per aprendre bé tot el vocabulari necessari. I es queixa que tenia un vocabulari molt limitat i que va haver d'aprendre'l poc a poc... d'alguna manera o en alguna mesura potser ens passa a tots, però jo no he tingut mai aquesta sensació,

      Suprimeix
  6. La vida és massa curta i sóc conscient que hi ha autors que acabaran passant de llarg. Temo que aquest serà un d'ells, mai se sap, però ja ha planat sobre meu diverses vegades i l'he deixat passar. No dubto que aquest llibre pot ser una delícia, però si a més és de no-ficció i d'experiència personal de l'autor, segurament no serà el que triaré si algun dia faig un cop de cap. Sempre tiro a la ficció en les meves lectures, tret d'alguns temes concrets que m'agrada llegir, però això de les experiències personals se'm fa una mica carregós.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Inevitablement hem de triar, ja que no podem llegir-ho tot.

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Entrades populars