El lloc

La Cati en aquells moments, havia de prendre una decisió impossible, havia de ser ràpida i era tan difïcil de dur a terme! Pensava amb una rapidesa esgarrifosa, i li van venir al cap unes paraules que la mare li repetia i que ella considerava una valuosa herència: decideixis el que decideixis, si creus que has decidit el millor i actues en consequència, no t'equivocaràs mai. Pensava si ella podria fer bona la decisió d'obeir al seu pare i li semblava fàcil. Sempre havia obeit i això  li semblava bo. I aleshores pensava si seria capaç de fer bona, una opció tan incerta com la de fugir amb ajuda de no sabia ben bé qui. I aleshores li va semblar atractiu i interessant fer bona una altra opció, ben diferent de la de sempre. I tant que seria capaç de fer-ho! "Si ja tinc  25 anys - pensava ella  -  i la frase de la mare m'hi ajudarà".

Quan va tenir la seva bossa feta, en lloc de sortir per la porta on l'esperava el seu pare per dur-la a casa d'un cosí llunyà a fer de minyona, va sortir pel darrere, per la cuina. Tenia avantatge, sempre havia estat una noieta dòcil i no desconfiaven d'ella. Va sortir, va caminar sense saber on anar, passant pel camí dels horts, ben arrambada a la tàpia, com si el mur la protegís.  Els horts es van acabar i el camí es va fer més feréstec,  i ella va continuar decidida. Va arribar a un lloc despoblat,  no es veia cap persona, per sort, va sentir els xiscles d'orenetes que ja anaven a jóc, va mirar els edificis en runes, i no hi va pas veure desolació, sinó una oportunitat. Les orenetes es van anar posant lentament, sobre els cables en desús, sobre les teulades, com si encara no volguessin entrar als seus nius, esperant  que es fes fosc o bé que s'apagués del tot la seva pròpia piuladissa.  Ella no podia esperar, havia de trobar en aquelles runes un racó prou segur per passar la nit. Va somriure pensant que aquell lloc on no hi havia ningú, era precisment el més segur per trucar, ningú la sentiria. Va buscar aquella darrera trucada. I ho va provar.

- Hola, soc la Cati, m'heu trucat abans, i he decidit escapar.

- Has fet bé. La teva amiga Tensi ens ha explicat la situació i aquest parent on et volien portar no és gens recomanable. On ets?

- Soc en unes runes d'una mena de fàbrica,  als afores del poble. 

- Saps enviar-nos l'ubicació pel mobil?

- Sí, esclar que sí!

- Envia-la. Amaga't bé i espera'ns. Tingues paciència,  no sabem quantes hores trigarem. I no contestis a ningú que no digui la paraula "escardalenc"

- Com? 

- E-S-C-A-R-D-A-L-E-N-C.  Recorda-la bé.

Es va afanyar a inspeccionar la zona. Va buscar el racó menys enrunat, uns sacs de no sabia ben bé què li van servir primer de seient i més tard de llit.

Encara no dormia quan va rebre unes missatges de la Tensi.

- Sort que no se'm va acudir dir-te que vinguessis a casa meva, és el primer lloc on t'han buscat. Confia en els que et vinguin a bucar, els conec.  Parlarem quan estiguis en un lloc segur, ara és millor que jo no sàpiga res. 

 

 

Dins la fosca

 

Jo m'estava en un prestatge d'un  armari,  amb dotzenes de companyes més,  de tots colors,  amb perfums diferents,  també  n'hi havia de blanques,  sense cap olor.   A ella li agradàvem i li fèiem il·lusió  i ens  guardava,  esperant trobar un moment por utilitzar-nos.

Però passaven els mesos  i els anys i allà  cap de nosaltres  es movia.  No ens utilitzava mai.  I ens preguntàvem, molt sovint, per a què ens volia?  Per quina raó  ens guardava?  

Un dia d'estiu,  em va tocar a mi,  i  també em sembla un misteri  la seva elecció.  Em va posar en un petit potet de vidre que m'anava molt a la mida i em va encendre el ble.  Jo hauria volgut  fer una flama bonica,  allargada, del color  vermell de la meva cera. Però no,  la flama em va sortir  petita i esquifida  i d'un  color masa blanc per al meu gust.

Ella però estava contenta.  Semblava que li agradava,  fins i tot  em va fer una fotografia.

Quan vaig tornar al meu lloc,  un cop apagada i refredada,  les companyes no paraven de fer-me preguntes:  com és que t'encenguin?  què has fet mentre estaves encesa?  i ella què  feia mentrestant?

I  jo  vaig contestar que  havia sentit molta joia i felicitat de sentir la meva flama i  força decepció, també,  perquè  no era prou bonica.   Però...  ja no els vaig poder explicar res més.  La veritat,  encara no he entès gens,  ni per què  som aquí tancades durant tant de temps ni per què  em va encendre una estoneta d'un vespre d'estiu.  He estat afortunada, més que les meves companyes,  jo he pogut sentir,  encara que breument, la meva flama.  

Els humans són tan estranys! 

Conversa

- Vinc fins aquí, fins a aquesta barana on havíem estar junts tantes vegades, per parlar-te, encara que ja no hi siguis. No sé si em pots sentir des de la dimensió on ets ara. Em sents?

- Sí, sí que et sento. Sempre que em parles, encara que no sigui aquest lloc. Des d'on soc, des de la meva dimensió  et puc veure i sentir sempre que vull. Però m'adono que tu, massa sovint no em sents a mi. O bé et penses que és la teva ment que parla en nom meu.

- Sí que em sembla que és la meva ment. Vols dir que ets tu, de veritat?

- Esclar que soc jo, ni tan sols un canvi de dimensió pot apartar-me de tu.

- Avui tinc necessitat de demanar-te perdó.

-  Doncs, no, no hi ha necessitat que me'l demanis. No ens vam entendre, no ens vam trobar i prou. Res més a dir.

- Jo hauria hagut d'esperar, de tenir paciència i malgrat que em vaig apartar de seguida, et vaig portar a dins durant molt temps.

- Jo sempre.

- Jo sempre no, i per això em sap greu. He buscat desesperadament allò que no trobava enlloc. Qui sap si amb tu ho hauria trobat.

- No ho podem saber. Però en la dimensió que ara soc ho podem provar. Tot és possible, tot és aquí, tot és simultani.

- Sí, però jo no hi soc i no sé com accedir-hi.

- Tu no te n’adones, però hi ets. No te n'adones per la percepció de temps equivocada que tenim. En algun moment del teu temps ho podràs veure.

- No te'n vagis!

- No, no me'n vaig, només t'espero.

Relats d'estiu de la Carme. Juliol: En un dia de vent

Com cada estiu, faig la “substitució” dels Relats Conjunts. Aquesta vegada he triat una fotografia de Miquel Àngel Vich, que he anomenat com un dels versos que acompanyen la imatge,  allà al seu blog.

Si teniu ganes d'afegir-vos a la proposta sereu molt benvinguts.

En un dia de vent de Miquel Àngel Vich

 

Un dia que faci vent

bufaré els records

i també la meva ànima insaciable

perquè tal que no quedi res

de com  és, tot, ara.

Que no quedi res i que quedi tot.

escampat com  les llavors 

que es transformen i fructifiquen

i després tot és nou,  

i bell  i aprofitable.

Han participat:

1.-  Chica

2.-  Erik

3.-  Nuria de Espinosa

4.-  Barbollaire

5.-  Paula

6.-  qui sap si

7.- Artur

8.- McAbeu

9.- Helena

10. - Núria

LLuïa el verd de primavera

 Lluïa el verd de primavera,  aquell dia de maig,  mentre la Cati es preparava per al seu viatge indesitjat. 

Les pressions familiars i sobretot del seu pare  havien fet que ella es conformés a la vida que li havien organitzat,  la que havien decidit sense comptar amb ella. Anar a viure en un lloc desconegut,  per a cobrir unes necessitats familiars que, en cap cas, eren les seves. Trobaria a faltar  el verd de les seves muntanyes i tantes altres coses: sobretot la llibertat de decidir per ella mateixa

De sobte,  una trucada al seu telèfon ho va canviar tot. La trucada era d'una persona que  ella no coneixia personalment,  però que era coneguda, activista, lluitadora. 

- M'han explicat el que et passa, si trobes la manera d'escapar-te  i arribar fins a aquesta adreça que jo mateixa t'he enviat per whatsapp,  t'ajudarem a refer la teva vida.

La decisió s'havia de prendre molt ràpidament,  en pocs minuts havia de pensar com  escapar i com dur-ho a la pràctica.  Era una decisió gairebé impossible, però entre una trista certesa  i una esperançadora incertesa,  havia de trobar la manera.

Carrer

Miravet

Descobreixo aquest carrer.  No és el lloc on visc.  No sé si és un carrer molt útil o bé  simplement alguna resta  del temps passat, que no ha necessitat cap millora. Tampoc no he investigat si hi ha alguna raó  perquè  l'hagin deixat així.  

Però me'l miro  i em reconforta que hi hagi alguna cosa que es manté més o menys igual  encara que vagin passant els anys. El trobo bell, amb una bellesa autèntica,  encara que sigui poc transitable. M'hi enfilo, només pel fet de tastar-lo.  Torno a baixar i, finament, me l'enduc.  Quan alguna cosa,  sigui la que sigui, la sentim reconfortant, no la podem deixar escapar.

L'Ebre vora Miravet

Una espera buida

un embarcador desert.

Un riu magnífic.

Contempla, contempla i prou

que ja no ens queda res, res més,

més enllà de l'instant.