La lluna sota un pi

- Ho veus com la lluna s'amaga sota del pi?

- A tu t'ho sembla, però no és així.  La lluna està molt més amunt.

- Però baixa quan vol, ve a deixar-nos missatges secrets  ell i a mi.

- A qui?

- Al pi i a mi.

- I quins missatges són aquests?

- Encara no els he entès, però els desxifraré.

- Me'ls ensenyes?

- Només es poden veure les nits de lluna plena.

- Falta poc.

- Exactament tres nits.

- Me'ls ensenyaràs?

- Has de venir preparat per enfilar-te pel tronc fins a la primera branca.

- Portaré uns grampons.

Al cap de tres dies,  enfilats al  pi sobre l'escorça van poder llegir: 

το πεύκο είναι φίλος μου και εσύ. Αν φροντίσεις το πεύκο, θα βρεις δώρο κάθε πανσέληνο.

No van entendre res,  però colpits pel misteri,  van fer del pi el seu amic i li portaven aigua de tant en tant.

A la propera lluna plena,  sense ni haver d'enfilar-se, van veure escrit el mateix missatge i van trobar un bol molt gros ben ple de pinyons pelats. 

- Quin regal!  M'encanten els pinyons!

Els dos colors de l’Embassament de Foix

No es posaven d'acord,  uns el  volien claret  i uns altres més aviat fosc. 

I l'acord va arribar partint l'embassament en dues meitats, una de cada color.

I si no és així, com us ho expliqueu?

Històries d’abans

En Miquel tornava cap a casa amb l'ase ben carregat de llenya per encendre el forn.  Estava content i de bon humor, perquè havia acabat la feina força aviat i tindria temps, encara de fer moltes coses.

Pel camí va trobar en Bernat, el fill del terratinent, que no havia ajupit mai l'esquena,  i  va voler burlar-se una mica d'en Miquel,  que era de la seva edat i es coneixien des de petits i sempre havia tingut ganes de fer-li la guitza. 

-  Què, Miquel, treballant de valent, oi? 

- Sí i ben content de poder-ho fer,  que encara em queda molta feina a casa.

- Si d'això en dius treballar...  noi...  el que fa tota la feina es el teu ase Rovellat. Tu poca cosa has fet.

- Mira et faré una juguesca,  ara vens i pesarem la llenya que he dut.  Si demà, a la mateixa hora, tu portes a casa meva la mateixa quatitat de llenya i que sigui seca, et faig el pa de tot l'any sense pagar.  I si no la portes, aleshores tu em regales un  carro per a poder carretejar les coses més còmodament.

Em Bernat ho va donar per fet.  L'endemà  de bon matí en Bernat mig adormit va anar a buscar l'ase Rovellat per endur-se'l a fer llenya.  Però  no sabia ni quina llenya havia de buscar,  va perdre un munt de temps mirant de trobar una llenya que s'assemblés a la que duia en Miquel ahir.  Quan li va semblar que la trobava,  va agafar un mal d'esquena  que no havia tingut mai d'intentar tallar-la per a poder-la posar damunt del ruc.  I  allò que ell s'imaginava més fàcil, li va resultar quasi impossible,  col·locar-ho tot de manera que no li caigués, que no fes mal al ruc i que n'hi capigués tanta com ahir.  Però li va semblar que ho havia aconseguit.

Quan va arribar a can Miquel,  i es va girar a mirar el ruc i a ensenyar amb orgull fatxenda que havia aconseguit portar prou llenya,  va veure que només quedaven quatre tronquets escadussers i que tota la llenya s'havia perdut pel camí.  

Així que en Miquel  va aconseguir un carro nou...  o no, perquè  en Bernat no va mantenir la seva paraula, però va aconseguir que es deixés de ficar mb ell i que el deixés en pau.  Potser fins i tot era un millor regal. 

Som l'ombra i la claror i també som cançó

Del primer poema curt que vaig escriure, al Xavier Pujol li va sortir una cançó, com que quedava massa curta… vaig afegir-hi més lletra.

A veure com sortirà la cançó sencera. Us informarem al seu moment.

L'ombra i  la claror,

com el dia i la nit

com la joia i el neguit.

Com els mots i el silenci.

Com el vull i no puc.

Com uns dards llançats al buit,

com les flors que mai no hem collit.

Som l'ombra i la claror (bis)

Com la lluna i el sol.

L'ombra i la claror.

La solitud i l'amic

el ressó del què no hem dit.

Com el passat i el futur

com l'instant que no hem viscut.

Com el mar, i un gran desert

Com un erm i el bosc ben verd.

Som l'ombra i la claror (bis)

Com la vida i la mort.

L'ombra i la claror.

El record i l'oblit

com un dia sense sentit.

El dubte i la certesa

com la vida i la vellesa.

I aquell plor que mai no ha esclatat 

i el riure que costa fer brollar.

Som l'ombra i la claror (bis)

I també som cançó.

La incomprensible bogeria de les oques del Parc Nou

Ja feia anys que es detectava un comportament estrany en tres darreres generacions d'oques que sempre hi  havia al parc. Les oques estaven totalment acostumades a les persones i habitualment no tenien comportaments agressius,  però, encara que ningú s'explicava per què, resulta que quan veien un nen petit,  sobretot si era rosset i si els hi parlava,   li responien i es mostraven tranquil·les sempre que anés amb la mare o altres persones del  sexe femení,  però foragitaven amb fúria  qualsevol pare o home que s'hi acostés. Si no hi havia  cap nen, no atacaven a cap home.   S'havien fet molts estudis, molts experiments per entendre aquest estrany comportament,  que inexplicablement s'anava transmetent  d'una generació a l'altra.

Cap científic ni cap entès en comportament animal no sabia trobar l'explicació. Només hi havia una família que sospitava quina era la raó.  Mai no es van atrevir a explicar-la públicament.

Gebre

Caminada de bon matí.

A bon pas:

converses i companyia.

La gebrada, ara, tan poc freqüent

 i el sol acabat de sortir

ens regalen la bellesa 

d'aquest instant.

Sota dels arbres...

sembla...

que la nit no era tan freda.

Església de Santa Maria de Camprodon

Gotes de temps,  

gotes de pluja, 

gotes de pedra  

han construit un passat i un present.

Pel futur ens han quedat 

ruixats d'incerteses.