Santa Llúcia de Sobremunt

Al cim d'un somni perdut.

Sense recances.

Amb alegria de retrobar el lloc mític

on havíem imaginat arrecerar-nos

o protegir-nos del món.

Cal tornar i tornar a la bellesa.

Cal escriure  de nou els somnis compartits.

Núvols i versos

Xavier Pujol, una fotografia de Rius d'aquarel·la 2024

Aquest poema ve de casa l'Helena

El blau del cel.

Tanta claror que vessa.

Batec al cor.

Esclat i passió
Núvols i mots.
Claror i versos.

 

Pedres a la claror del capvespre.

Seguint el poeta Barbollaire 

I jo, només endreçar i endreçar: 

les hores, els dies, la vida sencera i cada segon. 

Encara que penso que  ja tot està dibuixat i acabat.

El meu negre i el meu blanc s'han anat fent  un gris, 

suau, una mica fred, 

amb tants matisos com els colors de els pedres.

Hi ha una solitud infinita en un temps cada cop més limitat.

Els colors de les pedres,  com un arc de Sant Martí desdibuixat.

Final de vacances

Quietud,  lectura, poc moviment,  silenci... 

En un buf, passen els dies,

i lentament les sensacions.

L'estiu és curt i la tardor té pressa.

L’alzina i la pedra

Una vegada hi havia una pedra molt grossa i una alzina petita que estaven molt a prop.

Quan l’alzina va anar creixent  i el seu tronc es feia més i més gruixut, s'anava apropant a la pedra.

- Vigila que soc punxeguda - va dir la pedra - et podria foradar l'escorça si t'acostes més.

- No puc evitar de créixer…  ja veurem que passarà si ens arribem a tocar.

- Jo no em puc pas moure…

- Que sigui el que hagi de ser.

I l’Alzina va créixer,  i la pedra va foradar l'escorça i l'escorça  foradada va créixer al voltant de la pedra.

I al cap dels anys estaven tan unides que semblaven una sola cosa. 

Font de Can Blanc de Sant Martí d'Albars

 Buscàvem la font de Can Blanc, i vam sentir el so del rajolí, i quan ens hi vam acostar… vam veure que la petita font era dins d'una cova molt grossa.  Però el més sorprenent va ser que es veia restes d'una cuina, d'una pica, d'uns fogons i d'uns prestatges potser tallats a la roca. Em vaig imaginar algú vivint aquí.

Algú sol, sense casa, buscant refugi on fos i arreglant-se'l de la millor manera que va poder.  Una bona feinada per a tan poquetes comoditats. 

Com devia ser la seva vida, solitària? miserable?  devia tenir relació amb la gent dels voltants, masies i poble? Costa molt d'imaginar. Donaria per inventar-ne moltes històries.

El Remei

Era el dia de l'aplec.  Sempre hi ha molta gent el dia de l'aplec. N'hi ha que hi dinen o que hi berenen i la majoria es queden a les sardanes. La Mireia estava contenta perquè sabia que l'Anselm també hi aniria. Aquest  noiet li agradava molt, i es veia ben clar que ella a ell,  també. Ja feia dies que notava que li volia parlar a soles, però no n'havien tingut mai l'ocasió. O potser ella la defugia una mica. Potser per vergonya, potser per altres raons. Quan va arribar al santuari del Remei va veure la colla de la vila de baix amb Daniel i es van  saludar i van fer una bona estona de xerrada. S'hi trobava bé amb en Daniel. Era bon nano, encara que una mica massa callat, per seu gust.

Així que l'Anselm la va veure li va dir sense perdre temps i abans de tenir interrupcions: hem de trobar un moment per parlar. D'acord va dir ella, il·lusionant-se, de seguida.

Van ballar sardanes de costat, es van mirar moltes vegades, es van somriure i quan al final, van poder parlar i ell li va dir que li agradava molt i que si volia sortir amb ell, no s'ho va pensar gens. Va dir que no, que de moment, no, que era massa jove, …. I  va pensar, en silenci,  que li agradaria conèixer una mica més al Daniel. Per què havia de decidir tan aviat? Quina pressa hi havia?