Porta i cortina a Valveralla

Al Pau, no li agradava gens aquella bota de pedra que feia de test, però ella s'havia entestat a comprar-la tant sí com no.

El petit prestatge per als cactus nans, que ella va recollir i en Pau no sabia ni d'on l'havia tret, s'havia de pintar, estava ben atrotinat per vent i el sol.  I a ella li agradava despintat.

I el nus a la cortina de xarxa… quan era temps de tenir la porta tancada, ella feia aquest nus, que no li costava gens de fer ni de desfer, però ningú més que ella sabia fer-lo. Quan era temps de porta oberta, deixava anar la cortina per protegir-se dels insectes.

Ara que ella ja no hi és, en Pau s'ho mira tot com un tresor, i pensa que mai no traurà la bota de pedra, ni mai desfarà el nus, ni mai pintarà les fustetes dels cactus.  

Farà com les margarides, que continuen florint malgrat el que  hagi passat.

Porta vermella

M'agrada ser mirall i emmirallar-te si vols

i també emmirallar-me jo en la teva mirada.

Sense perdre el color que ens pertany.

Si em parlen, els ulls, si et miren els mots,

que ens diguin del tot, a tot tu i a tota mi, sense mesura.

Enllacem i trenem les paraules i amb elles

els pensaments i els sentiments que duem a dins.

Busco un color

Et busco en la claror
que em consola,
en la suavitat dels pètals,
en la dolçor o l'acidesa de la fruita,

en la tardor més tendra,
en la rodonesa de la teva cal·ligrafia.
I a vegades, inesperadament,
et trobo a dalt d'un arbre.

Runa

Misteris amagats, 

vides acabades

records perduts.

Entre les runes, què trobaríem?

Tot seria interpretable

inventaríem històries

versemblants o no, 

però sempre incertes.

Avís:  estaré uns dies sense ordinador, i segurament em sortiran tots els comentaris anònims, aquí i als vostres blogs.  

Un lloc de pau

Com ha de ser viure en un lloc de pau com aquest?  

Apartat del poble, en plena muntanya...

Quan hi passo, m'hi quedaria. Em vaig mirar tota la casa pels quatre costats, ja que el camí la vorejava i m'ho posava ben fàcil. Era habitada, no pas d'estiuejants, sinó de gent de la terra.

Qui sap si en alguna altra vida o en alguna altra dimensió, devia viure en un lloc així, que el cor se m'hi enganxa tan fort que no en marxaria. En qualsevol cas, tot i no creure en cap altra vida ni en cap més enllà, penso que segur que hi devia ser ben feliç.

Aments d'avellaner

Miro el color del paisatge  d'hivern, i aquestes flors d'avellaner no se'n desdiuen pas, sembla que el copien tan exactament com saben, alegrement han pres una mica del torrat suau dels prats,  el color  pàlid de les branques dels arbres despullats, de les fulles seques caigudes, de les parets de pedra.

Discretament ballen amb una mica de vent, ara que poden fer-ho. 

Tot és efímer, però les avellanes sortiran quan sigui estiu.

Sembla que ja tot em sigui igual, que ja res no importi. Res més que mirar com tremolen amb el vent i pensar com s'ho faran per convertir aquest ament llarg i lleuger en avellanes plenes i rodones. 

Lliris de neu

Lliris de neu - Galanthus plicatus o Galanthus nivalis

De pètals blancs

petits i caganius

neven els prats.

No han tingut neu

ni aigua de la pluja.

Resilients.