Tots aquells racons que estaven plens de coses pendents, d'andròmines inservibles que només feien que nosa, ara, han quedat endreçats. No ens ha calgut arremangar-nos, ni portar-los a la deixalleria. No ens ha calgut, finalment, fer dissabte, tot repassant-los un a un fins a trobar-los-hi el què i el com. S'han fos, sí, realment s'han fos, com si això fos possible.
De mica en mica, l'aire s'ha fet pur, transparent, respirable i podem omplir-nos els pulmons amb la golafreria de mantenir-nos sempre tan nets, per dins, com ara.
No tenim ganes de silencis i barregem passats, presents i futurs, amb una esperança incerta de poder viure'ls, encara. No és un miratge, és una realitat d'un jardí ben cuidat. Un jardí amb clarors màgiques que assenyalen camins.
No hi ha buit, la plenitud m'habita, malgrat els laberints on estem ficats.
No necessitem cap balança per mesurar-nos.
El patchwork de colors i textures ens acompanya. M'agrada més poder ser com l'arcada de pedra que aixopluga i recolza. Sense maquillatges, ni additius.
