Culleres de fusta i formigó

Tortellà (La Garrotxa)

Sorprèn, arribar a Tortellà i veure que els fanals del carrer tenen forma de cullera. Més tard, sorprèn de nou, en un mur de la plaça,  trobar-hi aquest formigó amb tots aquests coberts en baix relleu...
Sorprèn i intriga.  Dues sorpreses, a vegades són més fàcils de resoldre que una de sola. A Tortellà les culleres i coberts tenen algun significat especial, segur.

I és ben bé això, és un poble conegut pels seus artesans que feien tradicionalment  (i encara fan) coberts de fusta. 

fotografia agafada de la Wiquipèdia

El primer follet

Estava avisada per la Galionar, que aquesta imatge duia follets carregats de versos.

El primer follet de l'embassament que jo he sabut pescar, m'ha recitat aquesta pregària.

Barca de núvol,

gronxa'ns el capvespre

Cotó fluix de sucre rosa

endolceix-nos el bes.

Claror de la posta

alleugereix-nos els dies i també les nits.

I que la penombra més plàcida 

i el misteri més bell

 ens acompanyin, sempre, l'ànima. 

Violetes a desdir

"Vols venir a la meva barca?

Hi ha violetes a desdir..."

Maria Mercè Marçal

Era febrer, encara

el mes de les violes a desdir.

Tu i jo i els peus envoltats

del color lila més bell.

Era febrer, encara

a la muntanya que estimo.

I les violetes valentes

desafien el fred.

Era febrer, encara.

I sentim la confiança

perquè les violes floreixen
malgrat que l'hivern fa el ple.

Era febrer, és març i serà abril.
I vull venir a teva barca
i serem cinquanta, serem mil
arremangant rems i esperança.

Plaça de la porxada

Aixoplugats sota la porxada.
La pluja ha deixat senyals a terra
i ha fet els colors més nets.
A vegades no ens cal mirar més enllà.
Des d'un petit bocí de vida,
mirem el món sencer i a recer.

Haiku visual

Els peus a terra.
Caminant mil camins.
L'horitzó al cel.

Embassament de Boadella

Arribaré al cel nedant
i m'ajauré en un núvol rosat de capvespre.
I la posta se'm farà albada
i les muntanyes, la nit.
I cada final, un nou començament.

Relats conjunts de març: Noia amb ranuncles

Theo van Doesburg, 1914, Meisje met ranonkels

A la Joana li cridava molt l'atenció aquest quadre penjat a la paret del passadís de casa seva. Encara no parlava, però quan passava per allà davant, a coll de la mare o del pare o d'algun avi o àvia que s'hagués deixat caure per allà; ella, inevitablement, estirava el bracet i amb el seu dit assenyalava amb insistència aquella cara tan especial i divertida. I feia uns sons d'alegria, una mena de parloteig que era com si cantés.  Una cantarella que es va anar quedant gravada a la ment de tots els adults de casa seva. I seguint la seva música incipient, la mare es va anar inventant una lletra.

No ens facis llengotes

nina de paper.

Tens galtes de poma

per mossegar bé.

Uns ulls que esbiaixen

lluents d'il·lusió.

Un ram de ranuncles

que fa bona olor.

Sempre que passem 

et diem "Bon dia".

La Joana  voldria

que fossis amiga.

Al cap de dies o setmanes de repetir incansablement, aquesta rutina, i cantar la cançó  dotzenes de vegades, les primeres paraules de la Joana no van ser ni papa, ni mama, sinó que en passar davant del quadre li va dir: "On  ia!

PD: un petit conte dedicat a la meva primera neta, que encara no ha arribat, però ja hi pensem.