Relats conjunts de març: Noia amb ranuncles

Theo van Doesburg, 1914, Meisje met ranonkels
A la Joana li cridava molt l'atenció aquest quadre penjat a la paret del passadís de casa seva. Encara no parlava, però quan passava per allà davant, a coll de la mare o del pare o d'algun avi o àvia que s'hagués deixat caure per allà; ella, inevitablement, estirava el bracet i amb el seu dit assenyalava amb insistència aquella cara tan especial i divertida. I feia uns sons d'alegria, una mena de parloteig que era com si cantés.  Una cantarella que es va anar quedant gravada a la ment de tots els adults de casa seva. I seguint la seva música incipient, la mare es va anar inventant una lletra.

No ens facis llengotes
nina de paper.
Tens galtes de poma
per mossegar bé.

Uns ulls que esbiaixen
lluents d'il·lusió.
Un ram de ranuncles
que fa bona olor.

Sempre que passem 
et diem "Bon dia".
La Joana  voldria
que fossis amiga.

Al cap de dies o setmanes de repetir incansablement, aquesta rutina, i cantar la cançó  dotzenes de vegades, les primeres paraules de la Joana no van ser ni papa, ni mama, sinó que en passar davant del quadre li va dir: "On  ia!

PD: un petit conte dedicat a la meva primera neta, que encara no ha arribat, però ja hi pensem.

Comentaris

  1. Carme, m'has fet buscar què eren els ranuncles. Encara hi ha moltes paraules que no sé.
    De veritat??? Seràs àvia? Oh, com me n'alegro! I ja li fas contes! Jo soc més mala àvia. Encara no n'hi he fet cap, tot i que li dedico llargues entrades al blog, però li hauré de fer un conte per ella sola. Felicitats!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De fet ja soc àvia de dos nens. Però de cap nena. Ja tenen 8 i 10 anys i tampoc els hi he fet cap conte on ells siguin els protagonistes. O sigui que estem empatades a males àvies... he, he, he... o potser no, potser et guanyo perquè són dos. Però mira, aquests relats conjunts, em van inspirar això. D'alguna manera em va fer pensar en el meu fill, el que serà pare de la Joana, que quan era molt petit, anava buscant cares a tot arreu i feia això, les senyalava amb el dit, i somreia i reia content, com volent dir "que no ho veus que això és algú?"

      Gràcies per la felicitació, Teresa. Segur que quan t'hi posis et sortirà un conte preciós. El meu ha estat improvisat.

      Suprimeix
  2. Molt bona idea dedicar un conte a la Joana, que encara no ha nascut. Estimarà l'àvia i les flors des del primer dia.

    ResponSuprimeix
  3. Com a tu, quan vaig veure aquest quadre abstracte em va semblar una il·lustració d'un conte infantil. El resultat, però, ha estat ben diferent. Tu sí que n'has fet un de molt maco, tot un regal per a la Joana i per a nosaltres. :-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Mc, m'alegro que t'hagi agradat. Primer vaig fer els versos, sense cap intenció de conte. I després al voltant dels versos va nèixer el conte.

      Suprimeix
  4. Que maca aquesta cançó inventada! Quina traça a posar lletra que té aquesta mare. Això té pinta que serà basat en fets reals... tot i que en el futur!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Basat en fets reals en el futur... he, he, he... quines idees més bones que tens XeXu. Moltes vegades he pensat que escriure algunes coses és una mica com crear futur. Gràcies, m'alegro que trobis maca la cançó.

      Suprimeix
  5. Es una història molt maca. Els petits sempre ens acaben sorprenent !.
    Felicitats avançades !!.

    ResponSuprimeix
  6. T'agradaria que fos poeta com tu, la teva neta?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Saps, Helena? Em costa de contestar, suposo que sí... no se m'ha acudit mai pensar què m'agradaria que fossin ni els meus fills ni els meus nets. Més aviat m'agradaria que trobessin el seu camí fos el que fos. Però està clar que sempre ens agraden les coincidències i per tant suposo que si ho fos, m'agradaria per poder compartir més coses amb ella. Però igual sap inventar cantarelles i és més música que poeta, ves a saber! He, he, he...

      Suprimeix
  7. Felicitats per la neta Joana, que ben segur serà una nena molt eixerida, com la d'aquest preciós conte...La cançoneta és molt bonica! T'imagines que les primeres paraules de la Joana real siguin "on ia"? Podeu provar de cantar-li la cançó que ben segur somriurà feliç...Moltes felicitats!
    Bona nit Carme.

    ResponSuprimeix
  8. He, he, he... haurem d'esperar que ella ens hi posi la música... per a poder-la cantar. Gràcies, M Roser! Bona nit i bon cap de setmana.

    ResponSuprimeix
  9. Què bonic!!!
    Súper dolç i tendre.

    Tinc una amiga escocesa que té una néta de 15 mesos.
    Els pares de la nena li parlen en català. Ella li parla sempre en anglès i els altres avis en castellà.
    La nena és una preciositat. Avui mateix l'he vist... quan vol que l'àvia l'agafi a coll, diu "up! up!" (amunt, amunt) :-DD

    Així que he visualitzat el teu conte perfectament.
    I moooooooooltes felicitats per la petitona que està en camí!! ;-)))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per cert, que has escrit també la lletra de la cançó... És molt xula! Li podries ensenyar a la nena!! :-)

      Suprimeix
    2. Quina sort, aquesta nena! Tenir tantes llengües, ja d'entrada!!!

      Jo em comprometo a ensenyar-li la lletra si ella m'ensenya la música... he, he, he...

      Suprimeix
  10. Ostres, moltes felicitats per la bona nova, Carme! Com en necessitem, de bones notícies! El conte-poema-cançó és tota una càrrega de positivitat que algun dia agrairà la teva néta.
    Una abraçada immensa!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Necessitem molta positivitat també, tots. Jo també la necessito. Espero que li arribi d'una manera o altra. Una abraçada de tornada, Montse!

      Suprimeix

Publica un comentari

Entrades populars