11 de setembre

VISCA CATALUNYA!

FINS A  ACONSEGUIR-HO.

 

El pont romànic de Sant Martí d'Albars

Comença el dia,

i com si volgués creuar un pont

penso en tot allò que podria ser diferent.

I camino el pont a passes petites

i veig que l'altra riba no és pas tan diferent.

De tants somnis perduts,

de tants dies iguals,

de tant d'amor compartit

i la plenitud cada cop més llunyana.

Sobremunt

Aquestes masies, tan amples, amb teulades de dues vessants, a vegades plenes de finestres, com aquesta, altres vegades amb les finestes justes i imprescindibles,  sempre m'han agradat.  Segurament que agradar no és una bona manera de dir-ho,  més aviat em commouen, em fan sentir moltes coses.   

Suposo que són records d'infantesa,  dels estius d'una primera infantesa que va ser molt feliç.  Els meus pares llogaven una caseta, a prop del seu poble, que quedava just davant d'una teuleria i d'una casa de pagès amb aquesta estrucutra clàssica. Hi havia una era,  i dos pallers.  Jo no vaig entrar mai a la casa, però en canvi,  el seu aspecte exterior m'era molt familiar i conegut.  

Veure com es construien els pallers i anaven pujant poc a poc amb la palla que escopia la màquina de batre, és un dels records bonics que tinc d'aquella època.  Però no és l'únic: hi havia l'hort, i la bassa  i les granotes i els galàpets que ens feien sortir a la nit amb els seus sons per veure si els podíem  trobar.  Em feien una mica de fàstic,  però tot i així,  trobar-los amb la poqueta claror que venia de les cases era tot un repte i ens hi esforçàvem fins a aconseguir-ho.  Recordo l'olor  dels maons, dels totxos i de les teules, l'olor abans de coure-ho i l'olor de després.  A vegades em passejava entre mig dels motlles dels maons,  només per senti la seva olor,  vigilant bé de no trepitjar-ne cap, perquè eren tous.  

També hi havia la proximitat de les gorgues i els salts d'aigua i les caminades i berenades que hi fèiem de tant en tant.

Però no penso mai gaire en els records antics.  Venen, només,  així de sobte, en forma d'emoció quan alguna cosa m'hi porta.

Santa Llúcia de Sobremunt

Al cim d'un somni perdut.

Sense recances.

Amb alegria de retrobar el lloc mític

on havíem imaginat arrecerar-nos

o protegir-nos del món.

Cal tornar i tornar a la bellesa.

Cal escriure  de nou els somnis compartits.

Núvols i versos

Xavier Pujol, una fotografia de Rius d'aquarel·la 2024

Aquest poema ve de casa l'Helena

El blau del cel.

Tanta claror que vessa.

Batec al cor.

Esclat i passió
Núvols i mots.
Claror i versos.

 

Pedres a la claror del capvespre.

Seguint el poeta Barbollaire 

I jo, només endreçar i endreçar: 

les hores, els dies, la vida sencera i cada segon. 

Encara que penso que  ja tot està dibuixat i acabat.

El meu negre i el meu blanc s'han anat fent  un gris, 

suau, una mica fred, 

amb tants matisos com els colors de els pedres.

Hi ha una solitud infinita en un temps cada cop més limitat.

Els colors de les pedres,  com un arc de Sant Martí desdibuixat.

Final de vacances

Quietud,  lectura, poc moviment,  silenci... 

En un buf, passen els dies,

i lentament les sensacions.

L'estiu és curt i la tardor té pressa.