Ciclamen atrevit

En lloc estrany floreix.

Sense futur...  no hi pensa.

La vida es curta sota el trepig.

No perd color: en solitud, l'ofrena.

Tàpia

Hi ple de murs invisibes

que, com les tàpies en els camins dels camps,

ens amaguen els uns des altres.

Potser amaguem 

les delicies d'un hort interior, 

per por que no ens les prenguin.

O potser amaguem 

barraques destartalades

que ens faria  vergonya d'ensenyar.

Els murs, 

simplement, 

hi són 

i perduren.

Fàbrica i camp

Despullada com les branques d'hivern,

vora el camí que ha quedat desert i silenciós.

Vaig endavant, sense anar enlloc,

però em queda sempre el camí fet.

Una porta reivindicativa

Aquesta porta havia reclamat moltes vegades que volia tenir barques, i la seva propietària, no l'entenia gens:

- Porta, saps què faré? Et plantaré un roser ben a la vora i estaràs preciosa i acompanyada de l'olor de les roses. Millor això que portar barques que ni en tinc cap ni ho puc fer.

- Jo no vull pas les roses, vull tenir barques.

La porta no va quedar gens convençuda i els anys passaven, les roses florien i perfumaven, però ella volia tenir barques.

-  El roser no em serveix,  jo volia barques...deia amb veu desanimada.

Un dia, se li va acudir, per no sentir-la rondinar més, de pintar-li una barqueta al seu vidre del mig.  A veure si així es conformava.

-  Què tal, porta?  Com ho veus?

-  Ara, per fi!  No és perfecte, però molt millor!  Sembla mentida que tu, mestressa, tan feminista que ets i que no m'hagis entès fins ara.

- No, noia, no, encara no t'entenc. Ho he fet per fer-te contenta i prou.

- A veure, mestressa, si els ports que són masculins tenen barques, perquè les portes que som femenines no en podem tenir?  No volem ser menys, totes les portes haurien de tenir la seva barca, també.   Igualtat de drets per a tothom!

Ciutadella ibèrica

Sense ni tant sols saber-ho:

A vegades hi ha paraules, 

de vegades hi ha silencis,

Sempre hi ha pensaments,

i sempre,  sempre,  hi ha els sentiments.

I les certeses i les incerteses

i tants encerts i alguns errors.

I finalment un tot que ens asserena.

Castell de Santa Oliva

Ho hem intentat, un cop i un altre.

I tantes vegades ens ha semblant abastar el cel amb els dits,

que les mans sempre fan olor de cel, color de lluna.

Porta a Calafell

I ens connecten a la vida,

cada traç o cada mot,

cada nota o cada color,

cada silenci, cada espera.