Cellers excavats a la roca de l'Abadia de Sant Hilari a Verzeille

Tenim, ben endins,

a les caves més profundes,

el vi més bo.

Només els que sabem on és

podrem tastar-lo.

Canal del Midi

Perquè les herbes es vinclen amb el vent

la imatge és més bella i duradora.

Al pas lent de la gavarra,

la casa, de finestres blaves, em somriu

i m'explica com és de feliç

de dreçar-se  i de viure vora del Canal.

Leucata

Mars interiors,

aigua mig dolça, mig salada.

Lliscar i fluir

mentre el temps no s'atura.

El silenci, la pau, el pa i el peix

mentre el temps s'allarga i s'eternitza.

Dolmen de Puig de les Fades (Mórrel de las Fadas)

En un poblet que es diu Pépieux,  a l'Aude, no gaire lluny de Carcassona, hi ha aquest dolmen dalt d'un turó.  Hi havia tot un grup de persones excavant  i per tot el turó, es veien pedres grosses o no tant grosses, però en posicions curioses.  Vaig tenir la seguretat que encara tindrien molta feina a buscar i que encara  trobarien moltes més construccions i objectes. 

Sempre que he anat a veure construccions o monuments prehistòrics he trobat que estaven situats en llocs que tenen molta màgia.  Uns llocs, uns boscos que produeixen sensacions especials i diferents. No sé perquè, imagino que la gent que va posar aquest nom a  l'indret, (aneu a saber de quants anys data el nom de Mórrel de les Fades) percebien, com jo, aquestes  vibracions del lloc i en trobar construccions estranyes van pensar que era un lloc habitat per fades.

Em pregunto si en les excavacions trobaran també testimonis del pas de les fades  

Esclusa a Omps

La imatge que veuen els ulls, la potència que es nota a l'aire, 

l'olor imprecisa del canal, el so de l'aigua que brolla amb rapidesa,

omplen tant, tots els sentits que gairebé em falta l'alè.

Emociona l'aigua, quan  tastem la seva força.

Finestra a La Grassa

No hi fa res que em tapis la visió 

de la realitat del món exterior,

ja veig el blau i la claror que reflecteixes.

I només això ja em crida a sortir,

a sortir de foscors, i de tancaments.

Encara que sigui a pas lent, cal la sortida...

Relats Conjunts: La garsa

Ara, per fi. Per fi podrem tornar a viure tranquil·les filles meves.  Bé, potser tot just començarem, per primera vegada, a estar bé, de veritat.  

Abans aquí hi havia uns éssers que es creien molt poderosos i es pensaven els amos de tot i de tothom. Però no ho eren. Va venir una sequera tan llarga i tan immensa, que tots els mamífers i animals terrestres es van extingir. 

Hem tingut sort, encara hi ha peixos, insectes, cucs i tota mena de plantes. Nosaltres sobreviurem. Ara no tenim ningú que ens caci ni que ens ataqui. Ara els ocells som els reis. I ara torna a nevar i a ploure. I la vida de la nostra espècie sembla assegurada per a molts anys.  

Garsetes, no us espanteu, sota la neu,  que és bona i que es torna aigua, tan necessària, trobarem tot el que ens fa falta.