Fulla multicolor

Vol tastar tots els colors, 

vol provar més lluentors,

mentre encara és a la branca.

Relats conjunts de desembre: la dama de Shalott

John William Waterhouse - The Lady of Shalott - Google Art Project edit

 

La Colin havia estat presonera dins del seu palau. Ella era la senyora i la que podia fer i desfer i donar les ordres que vulgués. Però deia una llei escrita des de temps immemorials, que no podia sortir ni marxar mai del Palau. Que hi havia un encanteri antic i que era el seu poder, la seva força i la seva màgia la que ho mantenia tot dempeus... que si la Senyora Colin, de qualsevol generació durant segles i segles, marxava tot s'ensorraria i moriria tothom.

I així, no coneixia el món, només el podia veure rere les finestres. Era terrible tenir el poder de tot menys de canviar aquesta llei injusta.  Mirava el paisatge suau i verd del seu país i desitjava trepitjar l'herba descalça, remullar-se al riu, i sentir l'escalfor del sol damunt la pell.  I conèixer el vent i la pluja i també conèixer tantes persones: conèixer el forner que feia el pa tan bo, i la teixidora que feia aquelles robes precioses.  I no, això tampoc li estava permès, ningú que no fos servent o familiar podia entar al palau.

Estava resignada a la seva sort, perquè li semblava que no podia posar en risc la vida de tantes persones que vivien a Palau, però mil vegades havia tingut la temptació, ni que fos per breus minuts, d'escapar-se de la seva bellíssima i còmoda presó.  No es creia que ella fos la que mantenia alçat el Palau, però no s'arriscava a comprovar-ho.

 Un dia, va veure una barqueta que s'acostava, amb un noi que amb tot de simples fils penjant dels costats de la barca, anava traient peixos.  Ella no havia vist mai ni el noi, ni les peixos i es va quedar molta estona observant-lo.  El noi la va veure, la va mirar, li va oferir un peix i li va somriure, sabent que no podia pas donar-li, estant tan lluny com estaven i li deia de baixar, la cridava que baixés que li regalaria alguns dels seus peixos per sopar. Però ella no va baixar, es va amagar a la seva cambra lluny de la finestra i va plorar llàgrimes de solitud.

Aquella nit no podia dormir i mirava el riu a la claror de la lluna i es va adonar que si bé el noiet devia fer hores que havia marxar, la barca era allà, aturada i buida. I va tenir por, va tenir por perquè ja va veure que alguna cosa molt potent dintre seu l'empenyia a marxar.  Va sortir d'amagat de tothom,  a trenc d'alba, va pujar a la barca, tement la pitjor desgràcia que havia vist mai.  Sí, tenia molta por, però va separar una mica la barca de la vora, i es va deixar portar pel suau corrent d'aquest riu que travessava la plana.

No gosava mirar, però quan ho va fer, va veure que no havia passat res. Tot sense ella, continuava igual, dempeus amb tota la seva bellesa. Tota una vida d'engany i de presó per a res.

Va marxar, riu avall, sense saber on, però amb la intenció de marxar ben lluny...  alliberada de les cadenes invisibles, però al cap d'unes hores, més que alliberada se sentia furiosa contra tots els que l'havien enganyat des de sempre i va decidir tornar  "Em sentiran"  va dir "I, a partir d'ara, sortiré sempre que em doni la gana. I sortiré a pescar peixos  amb aquell noiet tan eixerit i simpàtic."

Bon Nadal

Arriba un Nadal més quiet.

Un Nadal de ser pocs a taula.

La soledat de molts és agreujada.

Potser encara podem aprendre 

que els moments que no hem viscut ja no tornen.

I quan s'hagi acabat el mal viatge

ens caldrà ser de nou nosaltres

i viure pensant que amb tot l'amor

podem fer que Nadal sigui qualsevol dia.

Bon Nadal a tothom!!!  

Els millors desitjos i una abraçada.

El molí de Can Planes sis anys abans

L'any 2014 en una passejada habitual per Collserola, vaig fer unes fotos de Can Planes de Molins de Rei, que no he pogut trobar de cap manera.  D'aquelles fotos, havia fet el dibuix del molí antic.

Ara, aquest estiu, un cop aixecat el primer confinament, vaig fer aquesta altra foto. 

La vinya americana ha crescut molt més. Sis anys d'heura és  molta heura.

Heura

Hi ha cors tan encesos que quan creixen es fan estels.

Camins

On són els camins amables 

de passejada, sota del cedres, 

vora els xipresos de benvinguda?

Semblen els mateixos, però la inquietud

s'ha apoderat de cada racó del país

i se sent un crit silenciós i sostingut 

que clama arreu: a cada poble, 

a cada racó en trobem mostres i vestigis.

Res no es com era. 

Anem perdent dia a dia bous i esquelles.

I sembla que tot sigui ja irrecuperable.

Un afany destructiu ens sotja cada segon

per veure què més ens poden prendre:

de les persones en fan hostatges, 

dels nostres diners en fan armes i corrupció,

de la nostra parla un escarni constant.

Fins quan? Quants segles més han de passar

per saber ben bé amb qui hem de lluitar

i qui hem de tenir per company?

Escletxa de llum o escletxa de fosca

Al final del pas tant estret on ens trobem

hi ha una escletxa per mirar, si hi sabem arribar.

No sabem pas del cert

si serà escletxa de llum

o escletxa de fosca.

Però no ens podem quedar aturats.