Camins


On són els camins amables 
de passejada, sota del cedres, 
vora els xipresos de benvinguda?
Semblen els mateixos, però la inquietud
s'ha apoderat de cada racó del país
i se sent un crit silenciós i sostingut 
que clama arreu: a cada poble, 
a cada racó en trobem mostres i vestigis.

Res no es com era. 
Anem perdent dia a dia bous i esquelles.
I sembla que tot sigui ja irrecuperable.
Un afany destructiu ens sotja cada segon
per veure què més ens poden prendre:
de les persones en fan hostatges, 
dels nostres diners en fan armes i corrupció,
de la nostra parla un escarni constant.
Fins quan? Quants segles més han de passar
per saber ben bé amb qui hem de lluitar
i qui hem de tenir per company?



Comentaris

  1. La paraula imsexsrnn, en llengua srn no l'he sabuda traduir.
    Tota la segona estrofa, desgraciadament sí que l'entenem, i massa. Allò de perdre un llençol a cada bugada fa molts mesos que dura.
    Per a dir-ho en llenguatge religiós: compensar la manca de caritat, amb fe i esperança.
    I sobretot seguir treballant, no sé com...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies per avisar-me d'aquesta paraula en llengua srn que se m'ha colat... ja està traduïda al català normal. Corregida!
      No sé, potser quan no ens uqedi cap llençol, ni cap bou, ni cap esquella, reaccionarem... només espero qie no sigui massa tard.
      Si sabéssim com continuar treballant, crec que no haguéssim deixat de fer-ho, però hem d'estar sempre a punt de tornar a la lluita... I potser mantenir la fe i l'esperança ja és una manera de treballar per als mals moments.

      Suprimeix
  2. Un any perdut i seguim contenint gairebé l'alè. És molt complicat pensar en un futur i, molt menys, xerrar-ne. La vida és estar en un ai permanent, dia sí i dia també. Potser volen que acabem esgotats i, gairebé, ho estan aconseguint...

    Aferradetes ben fortes, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí que dona la sensació de temps perdut, sí, però saps? potser més endavant ens adonarem que hi ha alguna cosa que no el fa tan perdut com ens sembla. Ara, esgotats, potser si que hi acabarem...

      Malgrat tot que no ens prenguin ni el somriure ni la pau interior. Aferradetes dolces, bonica!

      Suprimeix
  3. Els camins, no han canviat...hem canviat nosaltres.... per bé o per mal, qui ho sap ? : )
    A cuidar-se !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'agrada el teu optimisme... gràcies, Artur! A cuidar-se!

      Suprimeix
  4. Segurament encara que ens passegem per camins tranquils i amables, no en gaudim com abans , perquè el nostre estat d'ànim no és pas el mateix i és clar , ens sembla que els camins ja no hi siguin...Però tornarem a escoltar els ocellets i gaudir plenament de la natura , cal que no perdem l'esperança....
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bon vespre M Roser! segur que mantindrem l'ànim i l'esperança, perquè sinó agreugem encare les coses.

      Suprimeix
  5. Has condensat en un sol poema molts dels nostres neguits actuals, sobre diferents temes... a veure què ens portarà aquest 2021 en tots ells...

    ResponSuprimeix
  6. El pitjor de tot són les persones que en fan hostatges, tan innocents com són.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí això és el pitjor, però tota la resta déu-n'hi-do!

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars