La Tremblade (estuari de la Gironde)

Muntanyes de closques buides
i colors vius a pleret.
L'aigua flueix lenta pels canals 
que van al riu i al mar...
com els meus pensaments 
que hi suren, sense ni tocar-la.

Porta a Riudaura

La vellesa forada portes i estances
l'aire i la pols ens cobreixen de gris
i la quietud, a vegades, ens espanta.
Encara hi ha sanefes d'heura
guarnint-nos el cos i els cabells.

Finestra amb cables

Finestra a Riudaura (La Garrotxa)

La bellesa m'empaita

i sempre em deixo atrapar.

Una finestra tan petita

em connecta fins a ben lluny.

I em creixen les fulles molt tendres a l'ànima

de mirar darrere els vidres

i escoltar tantes cançons.

Una cançó, dues cançons, tres cançons... no us ho perdeu.
És una genialitat musical i una genialitat metafòrica.

Reiners

Recordeu la bellesa del racó de Reiners? Malgrat la sequera mantenia tot el seu encant. 

A vegades, la bellesa: un paisatge, una cançó, un quadre, un poema;  ens fan sentir emocions i són emocions receptives, rebem la bellesa pels ulls, per les orelles, per la pell i ens fa sentir contents o fins i tot feliços. 

Altres vegades la bellesa té un efecte que va una mica més enllà, ens belluga per dins en un intent de barrejar-nos amb ella. L'intent i les emocions de l'intent, van molt més enllà de la capacitat o traça que tinguem de "seguir-la", però l'impuls hi és. 

És com si la bellesa exterior, ens atrapés a dins i ens encomanés la bellesa a nosaltres. Com si ens demanés de participar-hi. El resultat pot ser minso, com aquest dibuix. Potser ens adonem, de seguida, que no sabem arribar més enllà, però ningú no ens pot prendre aquest segon nivell d'impacte de la bellesa en nosaltres, l'intent de fer-la nostra, l'intent de compartir-la, l'intent d'escampar-la.

Relats conjunts

- Ho veus com sí? La gent va amb catanes pel carrer! Són agressius!
- Ets una ignorant, això no són catanes, porten a la mà la falç que feien servir els segadors antics per segar.
- Però són violents, ho veus? Violents de veritat!
- Això és una pintura d'Antoni Estruch, de l'any 1907 i que representa la revolta dels segadors i l'anomenat Corpus de sang. No té res a veure amb el que passa avui en dia.
- Ah! No és actual, això? Però són catalans, no?  Doncs amb això ja n'hi ha prou per acusar-los.  Posaré una denuncia al pintor.
- El pintor ja és mort. Va morir a l'exili.
- Doncs als seus hereus. I al museu de Sabadell. Els denunciaré, enaltiment del terrorisme, incitació a la violència i a la rebel·lió. Segur que la fiscalia ho acaba d'afinar.
- Això no té ni cap ni peus, és història, és una pintura historicista... ni quan es va pintar eren fets actuals.
- Hem d'anar a totes, hem d'anar a totes,  no en podem deixar passar ni una... els hem destrossat la sanitat, però ni així es moren... hem d'anar a totes, fins a destruir-los. Fins a destruir-los.

Flor de paret

Potser és veritat que la trobada només va durar un parell d'hores,  i que jo no vaig poder suportar la gravetat ni la inclinació volguda i que pes el meu cap em va anar ajupint cada cop més horitzontalment, fins a tocar a terra.

Però durant dues hores, ens vam trobar: herba i taca de color

Sí, ens vam trobar i vam ser flor. 

I aquests instants de ser, ens acompanyaran per sempre.



Pd: És ben cert que al cap de tres hores, aquesta imatge que jo vaig fotografiar, ja havia desaparegut i l'herba jeia quasi ran deterra. I quan jo vaig fer Ooooh!, l'herba em va explicar la seva història. Aquí us la deixo.

Les parets tortes

Dues portes a la Plaça major de Calaf

Si les portes no fossin ben verticals, 

ningú s'adonaria que les parets estan tortes.