Desconegut jardí

Desconegut jardí, on no puc reposar, 
la bellesa s'esquitlla per les escletxes
i el veig de lluny, tot i tenir-lo a tocar.
Jardí tancat, berenador d'heures, 
pins centenaris, buguenvíl·lees lliurement escabellades.
Tasto els colors, les olors i la pau,
ploro en silenci la font que no raja.
Sobre l'herba fresca, jo hi caminaria descalça.

Glorieta vora el mar (Salou)

És hivern i els dies són curts.
Però al jardí vora el mar
tot sembla cridar el bon temps.
Heures i plantes ens conviden a pensar
en els bons esmorzars a mig matí
gaudint de cada gest, de cada mot,
de cada gust, de cada llaminadura, de cada olor.

Avui, em sembla com si  sempre fos hivern 
i com si cada dia fos més curt que el dia abans.
El temps vola i a mi ja m'agrada que voli.

Grèvol

Revoltat, el grèvol,  ha fet les seves boles de color groc amb solidaritat amb els nostres estimats ostatges de l'estat espanyol.

Que no ens manqui mai, ni els hi manqui mai, la pau interior, la serenor i el convenciment en la feina feta.

Us desitjo que la pau del Nadal arribi fins al fons de tots els cors: els seus, els nostres, i fins els cors mes durs...

Que passeu, tots,  Molt Bon Nadal i molt Bones festes!

Voldria...
Un Nadal permanent
que ens canviés aquest món.
Que fes omplir de pau
cada llar i tots els cors.
Del silenci de la nit
en podem aprendre molt.
Encara que ens sembli fosca
hi ha lluna, estels i amor

Herbes

La sorra fina, 
un fruit marró violeta.
Tacte i mirada.

A prop de  tu,

la meva pell tan blanca.

Les mans i els ulls.

Caseta a Ordis

A moments, m'amagaria
entre les branques i les flors,
tan suaus com són, el pètals,
tan oloroses, les flors.

Com si així, desapareixent,
el meu temps se m'aturés
i aquest instant que gaudeixo
de l'acaronament del sol
i dels dibuixos d'ombra 
que saben commoure l'ànima
l'instant...
aquest instant...
el meu instant... 
durés per sempre.

La mirada

Els meus ulls enlluernats pel capvespre, no obliden pas els colors de la terra, suavitzats per la manca de llum, sense perdre la pau i l'equilibri que transmeten.

Però uns altres ulls, un altre ull, per ser més exacte, el minuscul objectiu de la meva tablet no ho veu així. Esborra amb una nit postissa gairebé tota la terra, així llueix més el cel. Ens discutim una mica, ella i jo, perquè no hi ha manera que accepti d'obrir el seu ull en la mesura justa que es pugui veure tot. 

Finalment, quan accepta de mirar la terra com jo la veig, el cel perd molta part dels seus preciosos colors.

I m'adono que mai dues mirades no poden ser iguals. Tots veiem allò que veiem i a vegades no podem veure tantes coses a la vegada, com si fóssim un petit objectiu de mòbil o de tablet, només veiem una part de la realitat, l'altra la deformem al nostre gust, l'obviem o ens l'inventem directament.

La meva mirada, ho volia tot, la seva només era capaç de veure el paisatge d'una manera molt parcial. Però jo continuo volent-ho sempre tot, encara que tota la meva vida m'hagin dit que tot no es pot tenir. 

Dunes en consolidació

Com un desert de joguina,
on no s'hi passa ni gana ni set,
ni dolor ni fred,
i les herbes són massa resseques
i el vent hi fa rodolar boles de buidor.
Com un desert menut
on només em cal passar una tanca
per retrobar la vida, el mar i el riu.
I tornar a fluir en la plenitud
del meu "ja ho tinc tot"
que cada cop se'm fa present.
Ja ho tinc tot com una certesa.
Ja ho tinc tot com una pregària.
Ja ho tinc tot, ja ho tinc tot, com un agraïment infinit.