Herbes

La sorra fina, 
un fruit marró violeta.
Tacte i mirada.

A prop de  tu,

la meva pell tan blanca.

Les mans i els ulls.

Caseta a Ordis

A moments, m'amagaria
entre les branques i les flors,
tan suaus com són, el pètals,
tan oloroses, les flors.

Com si així, desapareixent,
el meu temps se m'aturés
i aquest instant que gaudeixo
de l'acaronament del sol
i dels dibuixos d'ombra 
que saben commoure l'ànima
l'instant...
aquest instant...
el meu instant... 
durés per sempre.

La mirada

Els meus ulls enlluernats pel capvespre, no obliden pas els colors de la terra, suavitzats per la manca de llum, sense perdre la pau i l'equilibri que transmeten.

Però uns altres ulls, un altre ull, per ser més exacte, el minuscul objectiu de la meva tablet no ho veu així. Esborra amb una nit postissa gairebé tota la terra, així llueix més el cel. Ens discutim una mica, ella i jo, perquè no hi ha manera que accepti d'obrir el seu ull en la mesura justa que es pugui veure tot. 

Finalment, quan accepta de mirar la terra com jo la veig, el cel perd molta part dels seus preciosos colors.

I m'adono que mai dues mirades no poden ser iguals. Tots veiem allò que veiem i a vegades no podem veure tantes coses a la vegada, com si fóssim un petit objectiu de mòbil o de tablet, només veiem una part de la realitat, l'altra la deformem al nostre gust, l'obviem o ens l'inventem directament.

La meva mirada, ho volia tot, la seva només era capaç de veure el paisatge d'una manera molt parcial. Però jo continuo volent-ho sempre tot, encara que tota la meva vida m'hagin dit que tot no es pot tenir. 

Dunes en consolidació

Com un desert de joguina,
on no s'hi passa ni gana ni set,
ni dolor ni fred,
i les herbes són massa resseques
i el vent hi fa rodolar boles de buidor.
Com un desert menut
on només em cal passar una tanca
per retrobar la vida, el mar i el riu.
I tornar a fluir en la plenitud
del meu "ja ho tinc tot"
que cada cop se'm fa present.
Ja ho tinc tot com una certesa.
Ja ho tinc tot com una pregària.
Ja ho tinc tot, ja ho tinc tot, com un agraïment infinit.

Vermell encès

Si fos la fulla d'aquesta branca
desplegaria naturalment el meu vermell encès.
Ella ocupa un espai sense mesurar-lo
i es pren el seu temps
sense comptar-lo.
Si jo pogués fer-ho...
aleshores, sí, 
lluiria al sol, com ella,
aquest vermell de foc.

Flors i fulles seques

Delicadament, s'assequen les fulles del petit desert de dunes, fent dibuixos com randes, entre les seves petites punxes i les seves grans fragilitats. La bellesa d'una lenta desaparició. Un instant d'un equilibri efímer i inestable.

La ginesta a la tardor

Com una cançó infantil 

La ginesta està enyorada

del seu color groc lluent.

Caça al vol les fulles seques

que li porta un cop de vent.

Qui vol boles de colors

com els avets de Nadal...

si puc tenir fulles lliures

que ni penjar-les no cal.

De cinc puntes, com l'estrella

del mès càlids dels colors.

Els torrats foscos i pàlids

s'han ensenyorit del bosc.

Mireu-me bé caminants, 

presumeixo flors d'hivern

mentre espero primaveres

i el meu color groc lluent.

En Xavier Pujol, que en el seu comentari ja va apuntar maneres i bones intencions,  m'ha fet el regal de posar-li una música, a aquest poema. Jo ho he muntat en un vídeo, la poca traça de les imatges és només meva.  Però malgrat la poca traça, no me n'he pogut estar de compartir-ho i de muntar-ho d'alguna manera.  Moltes gràcies Xavier!

Ah!  La veu també és d'en Xavier Pujol  (que el vídeo no ho posa, catxis!)