Hivern

Encara és tardor 

i ja duc una imatge d'hivern en el meu cor.

D'un despullament, 

d'una fragilitat al descobert.

Guardo cada fulla que cau

com un record càlid

que pugui escalfar 

el fred de la neu d'un hivern sense fi.

Alliberat i somrient

A qui li agrada que el trepitgin? Aguantar el pes d'una persona a cada pas? Desgastar-se pel fregament amb el terra?  Per això aquest taló de sabata va decidir campar-se-les pel seu compte, sense carregar sempre amb l'amo de les sabates, ni tant sols amb les sabates. Es va anar desenganxant imperceptiblement, una mica més cada dia fins arribar al moment que qualsevol desnivell dels panots de terra, o qualsevol gest del pas una mica massa brusc podia alliberar-lo. I va ser així, en pujar la vorera, una petita pressió sobtada sobre el taló de goma i zzzziiiiuuuuuu! va volar.

Va quedar a terra, desorientat i perdut,  però lliure!  La primera cosa que va fer, va ser somriure sense parar... quan se n'avorrís, ja es pensaria què més podia fer.  Una petita branca caiguda d'un arbre li feia companyia. Semblava que ella imitava també el seu somriure.  

I  fins i tot les persones que passaven, si no totes, algunes, li tornaven el somriure en veure'l.

Se sentia lliure. I això era tot i això era prou.

Nenúfars

Potser hi ha peixos vermells sota els nenúfars,
però les fulles rodones, s'apleguen i s'acumulen en poc espai
i els peixos es fan quasi invisibles, tot just un reflex, un tremolor de l'aigua.

Les fulles s'adapten a la superfície de l'aigua, com domesticades
per la calma, pel nivell, per complaure, per agradar...
Fins que es volen verdes i lluentes, i s'alcen reivindicant el seu dret a ser diferents: amb volum, amb força, amb alçada.

Quan neixin les flors, enlairaran els seus pètals més amunt del que mai havien somiat.

Parc de les papallones de Castelló d'Empúries

Veure de prop papallones boniques em va agradar. La de la primera foto és immensa.  Potser feia un pam. Les meves fotos de mòbil són bastant desastre...

Explicaven, els rètols del parc, que si en comptes de menjar nèctar, mengen la fruita que els hi posen, les papallones viuen molts més dies.

Estem tancats com en una gàbia com aquesta, tan gran per les papallones, amb il·lusió de llibertat.

De tancats n'estem tots. 
Tenim presons de veritat, de murs i reixes. 
També presons de calúmnies, de mentides, de mala fe. 
Presons de por, presons d'incomprensió i de desacord. 
Tenim tantes presons, que enderrocar tots els murs està costant molt de temps, molt de patiment i molta feina. 
Però continuem picant pedra per enderrocar-los.

Relats conjunts - Resposta al rei

Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King

En Daniel no havia cregut mai, ni en mags, ni en vidents, ni en druides, ni en profetes, a ell li agradava tocar de peus a terra i tot plegat li semblava un invent i un enganya babaus. 

Per això aquell dia, quan un que s'anomenava vident li digué sense conèixer-lo de res: "Vos atraieu els animals"; no se'l va creure pas gens i li va contestar "Au va! si a mi els animals no em diuen res, mai no m'han agradat" I ja marxava tot deixant-lo plantat, mentre ell li contestava. "Jo no he dit que a vos us agradin els animals, he dit que vos agradeu als animals." "Au, va!"  va tornar a dir...

Però ara, tancat en aquesta cel·la, amb aquests set lleons que no feien ni un sol gest per atacar-lo, va maleir els ossos a aquell home, perquè li feia molta ràbia que si sobrevivia començaria a creure en ell.  Abans mort i cruspit que no pas babau!  

I a més a més, ell no tenia cap rei a qui respondre!

Rentador de Castelló d'Empúries el dia de la festa Terra de trobadors

Jo en diria safareig, però vaig sentir que en diuen rentador, doncs respecto el nom autòcton...

Em posaré aquella roba d'altres temps, 
endreçada en llocs molt amagats.
I aleshores, seré jo, més que mai 
i seré una altra que no he sigut mai.
Buscaré l'aigua més clara
per fer bugada de roba blanca, 
de roba fosca i de roba clara.
Retornant els colors a cada peça.
Buscaré un indret bell i tranquil,
vora les branques potents 
d'un plàtan gegant i protector
i amb les meves mans
rentaré, plegaré, planxaré
i endreçaré al seu lloc cadascun
dels meus mots tal com ho faig
amb la roba neta de cada setmana.

Quin rentador més bonic el de Castelló d'Empúries!  El dia de la festa de Terra de Trobadors, el vam veure en actiu.

Ermita de Farners

M'emportaré un dinaret senzill, potser un entrepà d'aquells que tenen diverses coses a dins i que queden boníssims, potser fruita, potser una mica de tot. Maduixes si n'és el temps. Aigua fresca, un termos de cafè. I dinarem en aquest alzinar net i polit. De sureres, amb els seus troncs de colors diversos, més foscs si ja fa temps que han tallat el suro i més vermells si fa poc temps.  Seurem en alguna taula de les que hi ha escampades i prou allunyades les unes de les altres per no fer-se nosa.  I sentirem com es gronxen les branques amb la mica de vent que fa. I aquest silenci només trencat a breus moments per algú que arriba fa un passeig i torna a marxar. Nosaltres no passem de llarg, ens hi quedem a passar el dia, encara que estigui núvol, potser precisament perquè no hi ha gaire ningú. I parlarem de tantes coses que ens ve de gust parlar.  

Després passejarem per tot l'alzinar o potser fins i tot pujarem fins al castell, en baixar, tornarem a aturar-nos.  Per berenar, les últimes maduixes.

I ens adonarem que no és el mateix passar de llarg, encara que els teus ulls hagin vist el mateix paisatge, que quedar-te una bona estona. Veure un lloc està molt bé, viure'l és molt millor.