 |
| Amadeo Modigliani, 1915, La sposa e lo sposo |
- Senyor Modigliani, em sap greu dir-li, però aquest retrat de casament m'ha deixat molt descontenta i molt decebuda. No m'esperava un resultat com aquest.
- No li agrada, senyora? Si que em sap greu... I puc fer alguna cosa per arreglar-ho?
- Doncs és molt fàcil, senyor Modigliani, torni'ns a cadascun de nosaltres el nas que ens pertany.
- Però, però, però, senyora... què vol dir-me amb això?
- Doncs, vull dir-li que no m'agraden gens, en primer lloc si jo hagués tingut un nas com aquest, no m'hagués fet retratar mai dels mais. El trobo horrorós. Però no li tinc i vull el meu. I en segon lloc, el meu marit i jo tenim els nassos molt diferents i vostè els ha fet iguals.
- Com que iguals? vostè em perdonarà senyora però són ben diferents. Cadascú té el que li correspon. Vostè el té arremangadet, si em permet, i el senyor el té xato.
- Ah! i per això els ha fet tots dos punxeguts?
- No, no, punxeguts no són. Miri el seu marit, no el veu com li queda xafat? I el seu, senyora tan delicat i graciós...
- Arregli'ls!
L'endemà torna a mirar el quadre:
- Ooooh!!! Com és possible que me'l torni sense retocar res del que havíem quedat?
- Sense retocar, no, senyora, he refet els nassos de vostès i m'hi he estat moltes hores...
- Doncs els ha fet igual.
- Gràcies, em treu un pes de sobre, els he fet ben clavadets, el del senyor ben xato, el de la senyora arremangadet i preciós.
- No, els ha fet igual com estaven abans - diu la senyora, enfadada, marxant i deixant-lo amb la paraula a la boca.
- Deu ser que abans ja eren tal com havien de ser - diu l'artista en un murmuri a penes audible. Ja veig que no cobraré aquesta feina, casumdena, amb la de dies que m'hi he passat!
