Dona del càntir - Navata

No pesava tant, el càntir, pensa ella mentre veu la seva figura captada per l'escultor.

Vaig exagerar el gest com si em pesés jo mateixa, com si carregués mil cops el pes del meu braç, de l'espatlla, del maluc. A l'escultor li va agradar, i em va demanar d'aturar-me en aquesta posició mentre ell feia un esboç ràpid en un paper, per a poder fer, més tard, l'escultura.

I ara, trobo que el meu pas sembla lleuger i les cames àgils i fortes, malgrat el pes que m'aclapara, i fins i tot tinc una expressió plàcida, però no és cert. No sé que va ser, però des d'aquell moment que estic clavada a terra sense saber com moure'm. Proclamo als quatre vents que necessito reposar, que necessito quedar-me quieta on sóc, que em deixin tranquil·la, però no me n'acabo de sortir.  Peso massa i ningú no s'ho vol creure...

De què parlo quan parlo d'escriure d'Haruki Murakami

Llegeixo aquest llibre amb la sensació de naturalitat i de quotidianitat que tindria si estigués fent un cafè amb l'autor en alguna terrasseta a la fresca i ell m'estigués parlant sense cap pretensió alliçonadora. És la seva opinió, és la seva  manera de veure i de sentir,  diu ell. Ens explica moltes coses de la seva vida i de la seva manera de veure el món.

M'han cridat l'atenció un parell de fragments, evidentment perquè diuen molt de mi i de la meva manera de llegir:

"Em faria molt feliç que les meves novel·les provoquessin en els lectors una sensació física, per lleu que fos, semblant a la de la profunda escalfor de les aigües termals, perquè jo mateix he llegit molts llibres i he escoltat molta música buscant aquest tipus de sensació.

Hem de confiar, sobretot, en el que sentim nosaltres mateixos. Tant és el que digui la gent. Tant és per a qui escriu com per a qui llegeix, no hi ha cap criteri més valuós que aquesta sensació."

H. Murakami

M'alegro moltíssim de fer feliç a Murakami, encara que ell no ho sàpiga, perquè jo llegeixo així. Sempre així, buscant aquesta sensació i en els seus llibres la trobo moltes vegades. Una sensació prou inexplicable com per acceptar i donar per bona la seva metàfora de les aigües termals, que busco sempre quan llegeixo i va incorporada en moltes de les seves novel·les.

Parla dels seus temps d'estudiant i diu això:

"Llegia llibres  de totes les menes imaginables, els devorava de cap a cap, com si els llancés a paletades en un forn encès. Estava sempre tan atrafegat llegint-los i assimilant-los un per un - tot  que també n'hi havia molts que no acabava d'entendre -  que gairebé no tenia temps per a res més. De vegades penso que va ser una sort, encara que no ho sembli. Si m'hagués fixat en el que m'envoltava i m'hagués  parat a pensar seriosament en els artificis, les contradiccions i les fal·làcies que hi havia pertot arreu, potser hauria acabat en un carreró sense sortida i m'ho hauria passat força malament." H. Murakami

Les pàgines que segueixen són aclaridores per explicar aquest tema que em sembla molt important, però no vull posar una citació molt llarga. Jo crec que tots els lectors que hem llegit amb avidesa ens hi podem trobar reflectits d'alguna manera. Llegim perquè ens agraden més els llibres que el món. Busquem un refugi, busquem un lloc on sentir-nos còmodes, potser fins i tot compresos,  busquem diferents interpretacions de la realitat, busquem maneres de mirar menys habituals, busquem companyia, busquem solucions... i busquem milions de coses més.

Que Murakami us acompanyi...

Entrada i arbre - Lladó

Fora i dins
un porxo sempre amaga
recer i respir.

L'arbre acaba
aquest primer aixopluc
per entrar a casa.

............................................................................................carme

L'arbre aixopluga
del sol i de la pluja
porta i porxada.

.............................................................................................xavier

Porxo màgic amb arbre de conte de fades 
follets i menairons amagats dins el fullatge
a penes destorben el silenci de la imatge 
viva, dins el dibuix esclatant de pau , la porta 
dels somnis s'entreveu al marge.
.........................................................................................elfreelang

Closca de nou d'Ian McEwan

"Fer l'amor era una extensió de parlar, i parlar ho era de fer l'amor"

Ian McEwan

Aquesta no és una frase gaire representativa del llibre. Però m'ha agradat.

És un llibre escrit des del punt de vista d'un fetus. Un exercici curiós i interessant. Un fetus que va presenciant com la seva mare que el porta a dins s'ha distanciat del seu pare, amb qui s'estimaven molt. La frase inicial és extreta de la descripció del seu amor en els inicis.  S'ha distanciat tant i tant que fins i tot, ara, que estan en un moment de provisionalitat per decidir si se separen o no definitivament, resulta que la dona planifica, no pas separar-se i prou que seria més normal, sinó assassinar-lo.  Per quedar-se amb la casa. 

El pobre fetus està de part del seu pare, perquè és bona persona, però va sentint com tots dos el volen abandonar. El pare perquè no parla mai d'ell, no el té en compte mai en el seus projectes  i fa com si no existís, malgrat l'estat avançat de gestació. I la mare i el seu amant volen abandonar-lo.

Una novel·la sobre l'egoisme, sobre el desamor, sobre una passió que és un fals amor, perquè només és un interès econòmic miserable. Una visió força pessimista de les persones humanes. I més pessimista encara de les seves relacions.

Finestra a Lladó

Sí, vaig deixant de dibuixar amb massa precisió la vida. No projecto gaire. Hi poso  simplement els colors sense ratlles, només un marc. Es colors hi són, les emocions també. El resultat, però, mai no és el mateix.  Podria ser millor, fins i tot, no ho dubto, però depèn de la destresa del pintor de vides. A vegades va millor d'una manera, a vegades de l'altra.

Dibuixar allò que vull, les il·lusions que tinc amb paciència i amb cura, no m'assegura res, tampoc. El resultat sempre és incert.

Doncs, millor cadascú al seu estil, cadascú a la seva manera. La meva és dibuixar, poc a poc. La meva és construir un tot que m'agradi, detall a detall. 

Fa pocs dies, em deia, que em perdo sovint en els detalls bonics.  
I en el primer dibuix m'hi reconec i em fa sentir millor amb mi mateixa.

Lliris

Sento, avui, el silenci de la nit
i el silenci de les flors 
amb el seu color carbassa 
com dormen en el full.
I res no em pesa...
Marxaria, però no gens lluny. 
Només en un indret auster i buit
on la calma m'inundés les hores.

Per retrobar -nos a la cruïlla... 
mentre lleugers, sense cap càrrega, 
obrirem camins encara no dibuixats.

La llum de les estrelles mortes de Josep Manel Vidal

La llum de les estrelles mortes, és un recull de contes.

Retrobem per una part de la millor prosa poètica de Josep Manel Vidal, però per altra part, aquests contes no tenen res a veure amb ella. Les formes es mantenen. Els continguts són absolutament diferents.

Són contes que tenen tots i cadascun d'ells una part màgica. I és aquella màgia que te la creus per força, perquè arrenca de la més genuïna quotidianitat i en la qual t'hi trobes submergit com a lector.

Tot i que hi ha temes molt diversos, he de dir que jo he trobat alguna part de mi reflectida en cada conte.  Els fa propers a les persones, a les individualitats dels seus protagonistes. Ja poden ser diferents entre ells, ja poden ser diferents de mi, que en algun lloc sempre m'hi trobo. I el resultat d'aquesta descoberta pròpia en contes o llibres aliens és la manera segura d'emocionar-se i de viure'ls intensament.

He de confessar, que malgrat que tots m'han agradat molt i que fan de bon rellegir, jo tinc una predilecció especial per un d'ells. L'últim del recull: La clivella.

"No era una imperfecció en la construcció dels barandats. Un defecte a l'ombra dels estalvis dels materials d'obra. De fet no era cap lloc físic concret. Flotava.  Semblava estar al mig del no-res.  Immòbil. Com si l'habitació sencera fos en realitat una projecció sobre un llençol esgarrat per un excés de tensió. Al principi era molt petita. Tant que vaig arribar a pensar que era un defecte de visió collit a força de fixar la vista sobre la pantalla de l'ordinador durant tantes hores de feina. Però no. La immobilitat d'aquella irregularitat m'alleugerí aviat l'equivocada creença que el cos començava a fer-me les fallides pròpies de l'edat. Això i que, a cada mirada que li dedicava, es feia més gran. De fet va començar sent de la grandària d'un llapis i ara ja ha agafat les dimensions d'un bastó petit, dels que solen vendre a les parades de la fira d'agost, aquelles situades quasi a l'arrancada de l'albereda."

(Fragment de La Clivella)