Tramvia
Quan encara funcionava el tramvia d'Argentona a Mataró, en Quim, un jovenet que l'agafava sempre per anar a treballar, es va fixar en aquella noia riallera, de cara rodona i de rínxols de color panotxa, que no sabia ni qui era ni com es deia. Era força cara de veure, perquè ella no agafava pas el tramvia cada dia, sinó només un cop o dos cada setmana. En Quim cada dia es llevava amb la il·lusió de veure aquella noieta.
L'alegria, però no va durar gaire, ja que un bon dia, el tramvia que ja era prou antic i tenia molts problemes tècnics, va deixar de funcionar. En Quim va agafar els autobusos que el subtituïen, però ja no va tornar a coincidir més amb la noia dels rínxols.
Quan van posar aquell vagó del tramvia a la Plaça Nova, com a record i homenatge a un mitjà de transport que havia fet tant de servei a la vila, en Quim va tenir una idea que li va semblar una ximpleria, però que no es va poder estarde dur-la a terme. Deixar-li unes notes, uns missatges a dins d'aquell vagó. Quina ximpleria, pensava ell, com ho ha de saber que li deixo missatges?
La Rosa, que així es deia la noieta dels rínxols, resulta que vivia, no pas gaire lluny d'aquest vagó i per aquelles coincidències que tenim les persones, ella també s'havia fixat en en Quim.
I sí, el va veure, saltant, cap al tard, quan fosquejava, la petita tanca que protegia el vagó i tornant a sortir al cap d'un minut. Dues, tres, quatre vegades, en diferents dies, una mica aleatoris. La curiositat de la Rosa no li va deixar altre remei, que un cop el noi havia marxat, saltar ella la tanca a veure si sabia què hi anava a fer. Va trobar, damunt del seu seient preferit el de la segona fila, un munt de missatges, tots curts, telegràfics. "M'agradaria tornar-te a veure. Quim" "No sé si trobaràs mai aquests missatges. Quim" "Insistiré fins arribar a 100. Quim" "No deus pas saber qui soc. Quim" "Si em vols veure, ens podem trobar per aquí a prop del tramvia. Quim" N'hi havia ben bé una vintena. Ella va escriure: "Si que sé qui ets, quan tornis, no cal que deixis missatge, espera'm que arribi. Rosa".
Cada capvespre ella va esperar a veure si en Quim tornava al tramvia, va trigar tres dies, però ella sabia que tornaria, perquè encara no hi havia pas deixat els 100 missatges que prometia. Quan el va veure, va baixar les escales de casa seva de tres en tres. I se li va plantar al davant, sense saber què dir-li. Ell tampoc no ho sabia, així que es van fer un tip de riure de nervis, de vergonya i de veure que estaven tots dos ben vermells, com pebrots.
Qui diu que començar rient no pugui ser un bon començament?
Ho diu el refranyer, però de cap manera és una veritat absoluta. No tot el que comença amb rialles, acaba en ploralles; ni de bon tros. I segur que en Quim i na Rosa ho demostraran.
ResponEliminaT'he d'explicar que aquest conte i aquest monument al tramvia Argentona-Mataró me n'ha fet venir al cap un de molt similar. A Salou també s'exposa un vagó i una màquina de vapor de l'antic Carrilet que anava a Reus. Actualment, està situat en una plaça del poble rodejat per una mena d'estany amb aigua, però anys enrere era en un altre lloc molt més accessible i, de petits, hi pujàvem moltes vegades. La diferència és que nosaltres no hi deixàvem cap missatge, només jugàvem a fer de maquinistes. :-))
Abraçades!
https://ca.wikipedia.org/wiki/Companyia_Reusenca_de_Tramvies#/media/Fitxer:Salou1.JPG
EliminaPer descomptat que no hi ha cap veritat absoluta, ni tan sols dins del refranyer. El que sembla bastant encertat és que val més riure que plorar.
EliminaMirant aquesta pàgina de la wikipèdia del carrilet de Reus a Salou queda ben clar com costa de tirar endavant aquestes iniciatives. Anys i panys. I he vist que aquest va durar una quants anys més que el d'Argentona. Ara no recordo l'any exacte, però es va acabar als anys 60 i el de Reus als 70. Quina delícia tenir un tren de veritat per a poder jugar a maquinistes! M'imagino molt bé com devia ser d'emocionant. Podria ser un altre conte, aquest.
Abraçades!
Una història molt tendre, com passen de vegades encara que no sigui sovint.
ResponEliminaI fou un bon començament, segurament encara somriuen. ;-)
Aferradetes, preciosa.
Segurament que encara somriuren... he, he, he...
EliminaAferradetes, bonica!
Pues parece que es la mejor manera.
ResponEliminaSalud.
Sí, no està malament, començar rient.
EliminaUna abraçada.
No coneixia això de "El que comença amb rialles, acaba en ploralles". Aquest conte seria també la negació de "Quien rie último rie mejor"?
ResponEliminaAquesta frase o refrany "Comença amb rialle i acaba en ploralles" ens ho deia molt la meva mare quan érem petits, i ens esvalotavem una mica rient massa o fent bestieses... en la canalla acostuma a ser veritat. En situacions com la del conte, no hauria pas de ser sempre així.
EliminaA part del tramvia també m'he fixat en el càntir, fan goig tots dos.
ResponEliminaSegur que el Quim i la Rosa han tingut ploralles, però segur que també hi deu haver hagut encara més rialles el els moments compartits ;)
Un conte que fa somriure i una manera ben original, aquesta de trobar-se.
Una abraçada, Carme!
Moltes gràcies, Núria!
Elimina