Tramvia

Quan encara funcionava el tramvia d'Argentona a Mataró, en Quim, un jovenet que l'agafava sempre  per anar a treballar,  es va fixar en aquella noia riallera, de cara rodona i de rínxols de color panotxa,  que no sabia ni qui era ni  com es deia.  Era força cara de veure, perquè ella no agafava pas el tramvia cada dia, sinó només un cop o dos cada setmana. En Quim  cada dia es llevava amb la il·lusió  de veure aquella noieta.

L'alegria, però no va durar gaire,  ja que un bon dia,  el tramvia que ja era prou antic  i tenia molts problemes tècnics,  va deixar de funcionar.  En Quim va agafar els autobusos  que el subtituïen,  però ja no va tornar a coincidir més amb la noia dels rínxols.

Quan van posar aquell  vagó del tramvia a la Plaça Nova,  com a record i homenatge a un mitjà de transport que havia fet tant de servei a la vila,  en Quim va tenir una idea que li va semblar una ximpleria, però que no es va poder estarde dur-la a  terme.  Deixar-li  unes notes, uns missatges a dins d'aquell vagó. Quina ximpleria,  pensava ell,  com ho ha de saber que li deixo missatges?  

La Rosa, que així es deia  la noieta dels rínxols,  resulta que vivia, no pas gaire lluny  d'aquest vagó  i per aquelles coincidències que tenim les persones,  ella també s'havia fixat en en Quim.

I sí,  el va veure, saltant, cap al tard,  quan fosquejava, la petita tanca que protegia el vagó i  tornant a sortir   al cap d'un minut. Dues,  tres,  quatre vegades,  en diferents dies, una mica aleatoris.  La curiositat de la Rosa  no li va deixar altre remei,  que un cop  el noi havia marxat,  saltar ella la tanca a veure si sabia què  hi anava a fer.  Va trobar,  damunt del seu seient preferit  el de la segona fila,  un munt de missatges,  tots curts, telegràfics. "M'agradaria tornar-te a veure.  Quim" "No sé si trobaràs mai aquests missatges. Quim"  "Insistiré fins arribar a 100.  Quim" "No deus pas saber qui soc. Quim"  "Si em vols veure,  ens podem trobar per aquí a prop del tramvia. Quim"  N'hi havia  ben bé una vintena. Ella va escriure: "Si que sé qui ets,  quan tornis, no cal que deixis missatge,  espera'm que arribi. Rosa".

Cada capvespre ella va esperar a veure si en Quim tornava al tramvia,  va trigar tres dies,  però  ella sabia que tornaria,  perquè  encara no hi havia pas deixat els 100 missatges  que prometia.  Quan el va veure,  va baixar les escales de casa seva de tres en tres.   I se li va plantar al davant, sense saber què dir-li.  Ell tampoc no ho sabia, així que es van fer un tip de riure de nervis, de vergonya i de veure que estaven tots dos ben vermells,  com pebrots.  

Qui diu que  començar rient no  pugui ser un bon començament?