Davant del blau amb el que soc.
Repte Poètic Visual 371 Davant del blau; amb el que soc.
dins Relats en català
Trobat a En cada vers que has entès
Si la mirada es perd, horitzó enllà,
l'esperit s'eixampla.
L'esguard s'acosta
amb pessigolles d'escuma a les galtes.
De ben a prop
el blau m'excita, el blau m'aquieta.
El teu poema és més poesia que no el meu, jo encara n'he d'aprendre, de tu.
ResponEliminaVa com va, Helena.
EliminaTots aprenem de tots. Tu de mi i jo de tu.
Tot això, encara que semblin incompatibles, pot ser la mirada cap al mar.
ResponEliminaM'agrada molt aquesta mirada teva.
Aferradetes, preciosa.
PS: Aquesta setmana no em surten els teus posts a la llista de lectura, com sé els dies que publiques, vinc i trobo el nou... 🤦♀️
Moltes gràcies pel teu comentari i moltes gràcies, també, per venir igualment malgrat les falles de blogger.
EliminaAferradetes, preciosa!
És aquella sensació d'infinit, que ens convida a la reflexió; i alhora, de misteri davant els secrets que s'amaguen sota aquesta inacabable superfície blava i més enllà de l'horitzó.
ResponEliminaQue bé ho expliques amb el teu poema.
Abraçades.
Moltes gràcies, Mc!
EliminaAbraçades i bona setmana
Descrius molt bé aquesta sensació de pau que dóna mirar el mar de prop. Ens dona molt!
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
Moltes gràcies, Jordi.
EliminaRealment, el mar ens dona molt!
Una abraçada.