Relats conjunts de gener: La mort i la criatura
,_Kunsthalle_Bremen.jpg)
Em tapo les orelles,
ja no vull sentir res més.
Tantes llàgrimes, tantes penes,
tants plors i tantes queixes.
Ja no vull sentir res més.
Ella dorm,
deixeu-la en pau.
Demà es despertarà
altra vegada i tot serà com sempre
O bé...
Em tapo les orelles.
No em digueu més mentides.
Ja he entès que ella no tornarà.
Que
mai més res no serà com abans.
I que aquesta soledat d'avui
durarà per sempre.
Dues opcions diferents, però igual de doloroses. Negant la realitat, ajornes el dolor, però aquest encara és més gran quan comproves que "demà ella no s'ha despertat". Acceptar que "la soledat durarà per sempre" és dolorossíssim, però és a partir d'aquí que podem tirar endavant. Entenc perfectament que el protagonista es tapi les orelles, tot i que, en aquest cas, resulta un intent d'autoprotecció inútil.
ResponEliminaÉs un text commovedor, Carme. Molt adient a aquest quadre tan tràgic i molt ben escrit. M'ha agradat molt.
Abraçades!
Ara que acabo de llegir el teu relat, penso que en el fons el teu i el meu parlen del mateix. De la dificultat de parlar de la mort als infants. En el primer poema sembla que ningú li explica res, ningú no el cuida, només ploren i es queixen i el pobre nen, va fent una negació, precisament per falta de suport emocional. I el segon poema es refereix al tipus d'enganys que tan bé expliques tu. Dos casos diferents d'un mateix abandonament.
EliminaAquí falta un pare com el teu.
Moltes gràcies, MC!
Abraçades.
Les dues maneres són ben reals i fins i tot poden barrejar-se.
ResponEliminaCrec que l'únic que no es pot tapar, és el cor.
Molt ben trobat, nina!
Aferradetes, preciosa.
És cert que de vegades oscil·lem entre una negació i un tocar de peus a terra.
EliminaPer més negació que fem el cor acostuma a saber la veritat.
Aferradetes, bonica.
Se tapa las orejas para no oír más en un intento de evitar el dolor de ver la muerte. Muy bien expresado en el poema. Me gustó mucho.
ResponEliminaUn abrazo
Moltes gràcies, Núria!
EliminaDues opcions diferents davant d'un fet que no dona gaires opcions.
ResponEliminaRealment la mort no dona opcions i a tots ens costa molt d'acceptar que se'n van per sempre les persones que estimem. Els infants ho tenen encara més difícil.
EliminaPer molt que ens entossudim a negar o canviar una realitat, no per això deixarà de ser realitat , malauradament en aquest cas.
ResponEliminaDues bones versions d'una mateixa i dramàtica imatge.
Una abraçada,Carme !.
Moltes gràcies, Artur!
EliminaLa mort és com aquell torn de sortida que ja no et deixa tornar enrere.
ResponEliminaLa marxa dels qui estimem sempre és dura. Però també crec que ho és perquè la nostra educació envers el traspàs, en general, ha sigut fosca, trista, de pèrdua irremeiable.
No ens han ensenyat ha fruir del que hem viscut junts, compartit... Del que hem aprés. Del que hem rigut.
De que el dolor ha d'existir i la pena i el sentiment de buit... Però que, com en tot, el sentiment principal sempre, hauria de ser l'amor.
Que hem donat. Que ens ha sigut regalat.
M'estic embolicant massa.
Perdona Carme. Suposo que aquest Relat ha coincidit en el temps amb una realitat molt propera, i m'he deixat anar
Una abraçada infinita.
Un petonet dolç, nina
No t'emboliques gens. Al contrari, ho dius molt bé. No ens han ensenyat a acceptar la mort. I ara ens toca aprendre-ho sobre la marxa. I ho anem fent. Acceptar la pena i al matiex temps, celebrar i gaudir d'allò viscut i de l'amor compartit amb qui se n'ha anat.
EliminaUna abraçada gegant. Sempre és un regal veure't per aquí.
Ohren zuhalten
ResponEliminaim Angesicht des Todes:
Klammern ans Leben.
Abraçades, Carme!
Aferrant-se a la vida… que bonic.
EliminaTé molta vida per davant.
Abraçades, Sean!
Entre no voler acceptar la realitat i ser inconsolable. Tot deu formar part del dol.
ResponEliminaMolt ben expressat, Carme.
Es dols importants sempre són difícils i van i venen moltes emocions diverses i intenses.
Elimina