Relats conjunts de gener: La mort i la criatura
,_Kunsthalle_Bremen.jpg)
Em tapo les orelles,
ja no vull sentir res més.
Tantes llàgrimes, tantes penes,
tants plors i tantes queixes.
Ja no vull sentir res més.
Ella dorm,
deixeu-la en pau.
Demà es despertarà
altra vegada i tot serà com sempre
O bé...
Em tapo les orelles.
No em digueu més mentides.
Ja he entès que ella no tornarà.
Quemai més res no serà com abans.
I que aquesta soledat d'avui
durarà per sempre.
Dues opcions diferents, però igual de doloroses. Negant la realitat, ajornes el dolor, però aquest encara és més gran quan comproves que "demà ella no s'ha despertat". Acceptar que "la soledat durarà per sempre" és dolorossíssim, però és a partir d'aquí que podem tirar endavant. Entenc perfectament que el protagonista es tapi les orelles, tot i que, en aquest cas, resulta un intent d'autoprotecció inútil.
ResponEliminaÉs un text commovedor, Carme. Molt adient a aquest quadre tan tràgic i molt ben escrit. M'ha agradat molt.
Abraçades!