Lletres i fils d'hivern: Porta a Vilopriu
En obrir la porta...
els carrers del poble estaven completament buits, quina pau i quina calma!
Vaig tornar a entrar a dins i vaig parlar amb la Júlia.
- Júlia tu no recordes aquest poble, l'altra vegada que vam llogar la casa, amb més moviment, amb més gent, amb nens jugant pel carrer?
- Sí, però d'això ja fa molt anys, les coses canvien, aquells nens ja deuen ser grans.
- Som a tocar de l'esglèsia i no sento les campanes... això també ha canviat.
- Sí, quina llàstima!
Sense nens, sense gent, sense botigues, sense campanes, aquell poble semblava un altre, a mi no m'agradava tant, ho trobava tot mort, en canvi la Júlia va dir:
- Quan tingui uns dies de vacances hi vindré, tota sola per llegir i escriure sense sorolls ni interrupcions.
N'hi ha per a tots els gustos, les teves protagonistes ho tenen ben clar. A una li agrada el soroll de la gent i del poble i a l'altra li agrada la pau i el silenci. Dues opinions ben diferents d'una mateixa cosa.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Tens raó que hi ha gustos per tot, però per part meva, estic a mig camí, ja m'agrada la tranquil·litat i també, al mateix temps, em sap greu que ja no toquin les campanes i que ja no quedi ni el forn que hi havia abans.
EliminaAferradetes, preciosa.
Per cert, per molts d'anys, preciosa! 🥂
EliminaMoltes gracies, Paula!
EliminaUna abraçada!
A mi no és que m'agradin ni el xivarri ni les interrupcions, però els prefereixo a aquesta tranquil·litat causada per la "mort" del poble que s'ha quedat sense vida al carrer. Que no hi quedi ni gent, ni mainada jugant, ni botigues ho trobo molt trist... tot i que cada cop sigui més habitual.
ResponEliminaAbraçades!!
Els pobles es converteixen en llocs d estiueig i sense serveis imsí, és una llàstima! Jo també ho trobo trist. Ens estem carregant una manera de viure.
EliminaAbraçades.
Vaig llegir-lo ahir des del mòbil, però prefereixo comentar des de l'ordinador perquè és més pràctic, va millor.
ResponEliminaCoincideixo amb el que heu dit: és trist que ja no hi hagi nens jugant al carrer, de fet cada cop es veu menys, i que no hi hagi ni un lloc on poder anar a comprar, ni sonin les campanes... aquest matí mateix he sortit a caminar, no porto rellotge i procuro no mirar el mòbil per no desconnectar-me de l'entorn. Doncs bé, com que no era gaire lluny del nucli urbà, a les 12 he sentit el campanar. I m'ha agradat, dic ja sé quina hora és.
En resum, tranquil·litat i calma, s'agraeixen. Però que això representi la mort d'un poble és desolador.
Gràcies per tornar a participar al Lletres i fils i obsequiar-nos amb un bonic dibuix acompanyat d'un bon relat.
Abraçades, Carme!
Sí, quina sort poder sentir les hores al campanar. A mi, és una cosa que m'encanta.
EliminaMoltes gràcies a tu, Núria. Una abraçada.
Si es que hay gustos para todos...
ResponEliminaSalud.
És ben bé així!
EliminaSalut
La pau dels pobles és envejable. I ni els crits i rialles dels infants ni el so de les campanes no la trenquen.
ResponEliminaTens tota la raó!
EliminaCadascú per on l'enfila és una frase que faig servir molt.
ResponEliminaBen bé així!
Elimina